Dalí, les pastanagues i l’IVA com acció social

Dalí és l’artista més radicalment autèntic del segle XX. És la reflexió que he fet i amb convicció després d’haver-lo conegut físicament (un genial poruc desvergonyit) i tractat una mica, directament o a través de persones que el visqueren molt properament i també, obvi, l’he estudiat amb el màxim interès sensible i intel·lectual. El capmàs de tot plegat en fou, ja fa uns anys, el llibre que, com conclusió fins aleshores, vaig titular L’esponja Dalí, perquè Dalí és el seu temps, la seva realitat, les seves actituds, les actituds i respostes dels altres als seus mateixos, però també – cadascú els seus – propis problemes, així com els problemes i qüestions que afecten els homes d’afers, els lliurats a la ciència i els que generen, provoquen o aporten aquells que es lliuren a la política. Tota aquesta constel·lació de fets, persones i circumstàncies viscuts, empassats i vomitats per Dalí amb segell i personalitat propis, única i singular visió i, sempre, sorprenent impacte: Dalí ho xopa tot però ofereix només la seva digestió. Que és el que en realitat, amb més o menys consciència d’assumpció i responsabilitat, fem tots a la vida: xopar i vomitar el que hem assimilat i, o no, assumit.

Si partim de la premissa que els més autèntics artistes són aquells que representen més bé el pensament, sensibilitat i actituds de la societat i de la gent del seu temps, el temps aquell en què ha desenvolupat la seva activitat, Salvador Dalí se’ns ofereix com l’artista més autèntic de tot el segle XX, la major part del qual, 1904-1989, va ocupar amb les seves accions plàstiques, pensaments i comportament social.

Dalí ha viscut en plenitud de consciència les dues guerres més salvatges i sagnants produïdes entre gent civilitzada i culta; ha viscut i experimentat la guerra civil més cruel, que va servir, durant aquell segle, per designar l’inqualificable moral d’una culta societat que mirava sempre pel costat que menys responsablement la comprometia. Va veure assassinat el seu amic de l’ànima i del cos i, després, com per rabejar-s’hi, va entrar en contacte amb els assassins. Dalí ha assistit al canvi més radical de les teories que assagen d’explicar el món físic en el que vivim: la teoria de la relativitat i la física dels quanta. Ha conegut i ha intervingut en l’estudi més complex dels continguts psíquics de l’ànima: psicoanàlisi i surrealisme. Ha titllat la pintura informal de chafarrinada (esborrall, pastetes) perquè de manifest, clar i net, ni de simbòlic no hi havia res. Se n’ha fotut de tots els sistemes polítics de tot caire (democràcies, aristocràcies i dictadures). Ha participat en els sistemes publicitaris de masses més escandalosos. S’ha preocupat de les més pregones complexitats i complicitats de les arts per excel·lència del segle XX: la fotografia i el cinema. Ha escrit sense ordre ni concert gramatical i ho ha fet amb les llengües que li ha semblat, sense que oblidem nosaltres que ha escrit, i molt, en català. Ha pintat seguint el més llefiscós realisme untuós al marge de les estructures dels estils dels creadors més radicals del seu segle. Si aquell segle XX fou destructor, dada, creador de noves formes d’expressió i representació – els llenguatges propiciats pels nous i radicals instruments científics i tecnològics, constructivisme, cubisme, futurisme i nova figuració -, fou també el segle en el que quedà establert que el món real és el que veiem des de nosaltres mateixos, des dels nostres interessos emocionals, sentimentals i egolàtrics sense censura ni controls de cap tipus, ni culturals, ni morals ni socials, el surrealisme.

Dalí tot ho ha fet mostrant-se i amagant-se ensems, com correspon a la més autèntica intencionalitat surrealista i com correspon i practiquen en i per la conducta tots i cadascun dels seus contemporanis. La seva obra, pintada, escrita, fotografiada és la imatge exacta del seu temps: l’immoralisme radical més sincer.

Però el que m’ha impulsat a recuperar aquest aniversari social de la mort de Dalí ha estat aquesta acció de la gent del Teatre de Bescanó que, aprofitant el seu quart d’hora televisiu internacional, han explicat al món com vivim i on vivim. Resulta que un bon dia del 2012, les autoritats de l’Estat espanyol decideixen que l’IVA de la cultura, conseqüentment el de l’assistència als espectacles teatrals també, passa del socialment 8% al 21%. Els que conformen aquella estructura cultural de Bescanó, propers al surrealista Empordà, decideixen obrar en conseqüència: en lloc de vendre entrades per assistir a les representacions teatrals, gravades amb el 21%, a la taquilla vendran pastanagues, que només tenen el 4%. Per entrar no els cal més que adquirir una pastanaga i mostrar-la a l’acomodador.

Això, en el quart d’hora que els tocava, ho explicaren a Nova York, davant de la International Society for the Performing Arts, ISPA. L’èxit fou total i se’ls ha concedit el reconeixement a l’única vida possible en aquests temps. viure des de i en el surrealisme. [Obvi, no com forma existencial sinó com mecanisme social].

Vist: 203 vegades