De Berkeley a Schrödinger (rectificar, no corregir, l’admirat Georges)

Quan vaig llegir els Diàlegs entre Hyles i Filonus [un diàleg entre la matèria i el pensament] em vaig quedar admirat de l’enginy de Georges Berkeley (Irlanda del Nord, 1685 – Oxford, 1735) per explicar el gran enigma que, en plena consciència, és el món en què ens trobem. El món és tal qual perquè el veiem així gràcies a que hi ha Qui se’l mira constantment i ens en fa partícip. Nosaltres – ens diu Berkeley –  veiem el món a través de Qui permanentment mira; però, ¿i si fóssim nosaltres, cadascú pel seu compte, qui mirés? Succeiria que hi hauria tants móns com miradors? Em sembla que és així: cadascú veu el món segons se’l mira i hi ha tantes realitats com perceptors del món. Ja ho deia el poeta joglar – encara que només referit a la coloraina i no al que les coses realment puguin ser, atès que el funàmbul només es preocupa de l’aparença del moment, que és des de la que viu i es guanya la vida) -, “tot és del color del vidre a través del qual mirem”. La realitat ens ho mostra tossuda quotidianament: les coses són de la coloraina des de la que en les fan veure, dels color dels cristalls (mots, eslògans, útils, instruments, que ens planten als ulls). I això en tots els àmbits, no només els fisiològics o els estètics, sinó també els polítics i fins i tot els econòmics. O com més dramàticament diu el cançoner popular: cadascú diu de la fira segons li va (el que n’ha pogut treure segons el que tenia o el que no tenia). [Un incís més: ara, fins i tot l’aristocràcia ha perdut els papers: ja no té aquell mirar fix, immutable i permanent. La realitat ha esdevingut una intranquil·la mirada de manteniment del statu quo i per subsistir hom necessita “especular”, dedicar-se al joc dels successius miralls dels joglars financers, àmbit en què les coloraines oscil·len tan constantment que si hom no recolza el seu mirar en una força aliena a la partida en joc hom esdevé orb ben prompte.]

Però aquestes veritats tan pràctiques, tan immediates, tan evidents a la realitat tenen la seva base, el seu precedent, a la mateixa naturalesa. Aquesta meravella la percebem, la veiem, la comprenem segons els nostres coneixements culturals, segons les nostres pràctiques intel·lectuals, segons els instruments amb què l’esbrinem i, a més, també segons el nostre tarannà personal, la manera de ser, d’apropar-se a les coses, pròpia de cadascú; millor dit, pròpia de cada recercador i, com he ampliat abans a propòsit dels jocs polítics i econòmics, el món l’entenem segons els interessos econòmics de poder, de control, que creiem sentir o poder executar, cadascú a la seva escala, omnímoda o misèrrima.

Actuem no des de l’idealisme dels dialogants de Berkeley sinó des de la dura realitat del viure, per uns, i del subsistir, per altres; podem dir que el pensament pot fer tots els salts cromàtics que vulgui però la realitat també canvia de color cada cop que la mirem, perquè ens la mirem des d’un punt i d’una circumstància cada vegada, cada cop o en cada ocasió, diferent [tots els factors enunciats intervenen en aquest canvi cromàtic].

I és aleshores que sense voler ens trobem que la realitat compleix un dels principis bàsics que la constitueixen: el de la indeterminació, enunciat per Schrödinger (qui mira modifica allò que mira; observar és ja modificar la cosa observada). Aquest principi, en altres àmbits del coneixement, es pot considerar com el d’una impossibilitat de comprensió: qui assaja de comprendre atempta, pel seu propi condicionant personal d’observador, la captació del que vol comprendre.

Però tot plegat, referit a la creació plàstica o poètica, hom no pot possessionar-se d’una realitat objectiva sinó només aspirar a la projecció de la “seva” realitat; la incomprensió és sempre latent. No oblidem que, pels seus condicionants ideològics i creences, Berkeley “creia” percebre, “mirar”, una veritat objectiva: la que Li oferia el seu Mirador Permanent, el Creador, Déu. Pels que no gaudeixen d’aquella assistència transcendent, aquesta reflexió d’ara només vol ser estètica, referida a les dites obres d’art; la podem enunciar així: quan observem una obra que entenem que és d’art, aleshores, precisament des del moment que la considerem obra d’art, projectem sobre el que observem, un seguit d’idees i/o de valors que resideixen culturalment en nosaltres (o bé que nosaltres per la nostra pròpia pràctica d’observació elaborem) i és aleshores que l’obra assumeix uns trets i valors (projecciónostra) que no rauen forçosament en aquella obra sinó que veiem segons creiem, com ens pensem, que l’hem de veure. L’artista que munta una obra ho fa seguint les pròpies conviccions teòriques, pràctiques o socials; els impulsos poden ser objectius però el resultat ens mostra la seva  subjectivitat.    

En cada ocasió, el que veiem a les obres és el que hi projectem. El que hi pugui haver és impossible de comunicar, atès que només pel sol fet de mirar l’obra la constituïm. Aquesta indeterminaciócomprensiva objectiva esdevé precisament la grandesa de l’obra: se’ns ofereix per ser captada segons ho creiem o ho necessitem. Per a tot observador, la incomprensió és el principi d’apropament a tota obra d’art. El principi de l’estètica és viu mentre s’hi mantingui l‘emoció.

Sortosament, altrament no podríem viure ni actuar en tots els altres àmbits operatius, en els que s’encerta o s’erra i res més.

Vist: 262 vegades