De Carlemany, per Alcuí i Fèlix, bisbe d’Urgell, a Guifré

No me’n puc estar de reprendre la qüestió nacional catalana; no perquè sigui català sinó perquè sóc un ésser pensant, una persona amb seny (vol dir capacitat d’entendre i de raonar) i un individu que visc entre i al costat d’altres individus. A més de tenir les propietats biològiques que m’insereixen entre l’espècie animal – que des d’aquest aspecte podria ser designat (Aristòtil ho va dir) bípede implume – m’escau també estar en possessió del que se’n diu sentit comú, que vol dir un pensar que no exclou els sentiments i que pondera els valors d’una ètica que rau més enllà de les creences per instal·lar-se a la meravella de la creació. Més virtuts em sembla que ja no les puc tenir i, a més, el que a mi em personalitza i identifica, aquests aspectes estrictes individualitzats, els comparteixo – creia – amb la resta dels humans.

Doncs bé, respecte de la qüestió nacional sembla que no. Qüestió, aquesta, reconeguda des de tots els temps i que se’n deia, se n’ha dit, trets ètnics, tribals, de clan, de grup, de família, trets tots ells que fan referència a costums, hàbits, maneres de viure un entorn, d’expressar-lo, de parlar-lo amb especificitat pròpia.

Des d’aquesta base s’han produït integracions, agrupaments, compromisos de convivència, associacions si eren oportunes i dissociacions si perjudicaven alguna de les parts. Recordo perfectament quan, a mitjan segle XIX, es va iniciar la qüestió d’una humanitat sense classes i sense altres diferències entre els seus membres que no fossin les que determina la naturalesa; i es va tenir ben en compte el que se’n va dir la qüestió nacional, aquell aspecte que presenten i ofereixen els humans de sentir-se en possessió de trets d’expressió, parla i conducta propis i, gairebé sempre, associats a un territori concret. Als Estats Units de Nord-amèrica va acabar tot això – més o menys hipòcritament – amb el reconeixements de les diferents ètnies autòctones i l’assignació a territoris concrets. A l’Àfrica encara ara s’expliquen igualtats i desigualtats, comprensions i incomprensions dels modes colonialistes imposats, però ara alliberats d’ells, pels trets tribals dels diferents grups o ètnies que prenen o assumeixen el poder. La descolonització dels anys 60 del segle XX es proposava reconèixer (amb més o menys ironia per part del colonitzador que abandonava el lloc) aquests fets autòctons d’identitat.

Doncs bé, a aquest món nostre tan ample, tan obert, tan comprensiu, carregat de “llums” naturals i de intel·ligència artificial, a aquest món nostre encara hi ha ètnies, pobles, naturaleses d’ordre social o consuetudinari que no són reconegudes, que són expressament anul·lades, negades, oprimides, en nom de lleis pensades per un o uns opressors amb interessos i/o al·lucinacions particulars.

El problema dels catalans – deia recentment i encertada un politòleg, Àlex Ribó – és que internacionalment i des dels inicis del segle XVI se’ns ha associat (ho han fet els altres, els forans) a la idea d’Espanya. Els dos mots han entrat en aposició, recurs gramatical fatídic per qui en rep les conseqüències: un terme equival a l’altre, que en el cas d’España (amb ñ) pot trobar-se en aposició amb els mots “Caudillo” i “Franco”, essent intercanviables; mencionant-ne un de sol s’hi inclouen també els altres mots. En aquesta linealitat gramatical apositiva Catalunya és unilateralment arrossegada per España (ídem).

Els catalans no hem d’oblidar – encara que se’ns hi impulsa – que en les categories històriques els nostres caps responsables foren reconeguts Comtes autònoms i, tot seguit, independents respecte de la successió directa de Carlemany, investit ell Emperador d’Occident pel Papa de Roma l’any 800. A la cort del nou Imperi, establerta a Aachen, Aix la Chapelle o Aquisgrà, conjuntament amb la recuperació intel·lectual de les vies clàssiques del coneixement proposada per Alcuí, s’hi discutien també les idees adopcionistes de Fèlix, bisbe d’Urgell, que creia que la força dels humans rau en assumir l’acció creativa del propi esforç.

Segles després, el Comte de Barcelona es casà amb Peronella d’Aragó; l’espòs i hereus passaren a ser Comtes-Rei. Les realitats se succeïren, però després del Compromís de Casp la noblesa catalana fou englotida per la castellana, tal vegada per seducció o titularitat pomposa.

Però la gent de la terra catalana de finals del XIX reprengué el que no havia quedat oblidat sinó, només, sebollit i ensangonat i, tot seguit, retornaren vives i actives les sentors de la identitat catalana i la seva ànsia d’expansió fecunda i creativa. Ens hem retrobat !!!

Vist: 203 vegades