De filosofia, política i estètica: reflexionar la realitat per a una filosofia de la immediatesa

L’empirisme sensualista anglosaxó desperta Kant del tomisme dogmàtic de Wolf. Si al món tot són sensacions, si el que percebem – que és l’única font de connexió amb l’entorn – només són sensacions, aleshores el pretès món de la realitat no és altra cosa que una construcció de la ment humana.

Establim uns apriorismes – o aprofitem la capacitat que tenim d’organitzar un sistema relacional – que ordenin el món segons les nostres necessitats o les derives de la cultura a les que hàgim arribat (els seus estudis previs sobre els costums i sobre la naturalesa), i tindrem el sistema o organització que intentarà explicar-nos el que entenem que sigui la realitat, però que no és altra cosa que una organització, com una altra, de sensacions.

Des d’aleshores els fenòmens, que sempre entendrem com tals, ens oferiran els continguts de les realitats que siguem capaços de muntar, d’organitzar. O, d’entre el que tenim entre mans – com les cultures –, podrem aportar una explicació: la realitat és un constant combat entre un “jo” i el seu contrari, el “no-jo” (Fichte); el contingut dels fenòmens es pot explicar a través de la successió dels fets ocorreguts (Hegel); o el que entenem com fets ocorreguts poden tenir la dinàmica que nosaltres els hàgim aplicat (socialisme i/o economisme marxista).

També és possible una entesa positivista (cada sensació és una realitat inqüestionable) que consisteix en elaborar una explicació fenomènica de la realitat a base de relacions precises, constants i numèriques (la ciència).

Observant no ja les sensacions – ara posseïm un sistema instrumental que ens permet percebre molt més que el que aparentment mostren els sentits (les longituds d’ona, la gamma cromàtica dellà del roig i del violeta, els àtoms i les derivacions pensables –, sinó les altres adquisicions de coneixements (derivats de l’instrumental emprat), podem arribar a explicar tot el que siguem capaços d’imaginar, com ho fem en una novel·la o en una obra de teatre. El món és la nostra explicació de la realitat.

El món és el relat que siguem capaços o estiguem en condicions d’elaborar. La realitat s’engega des de la immediatesa. I d’allò que creiem saber – se’ns ha dit o transmès – mantenim el que ens vagi bé mentre no canviem de parer o no tinguem o hàgim elaborat altres explicacions.

Recordem que previ a les “Crítiques” kantianes (1781) hi ha les reflexions de Thomas Reid (1764) – que a través de Dugald Stewart arribaran a Catalunya – sobre les conseqüències imaginatives del sensualisme; exemplificat, en especial, per Georges Berkeley i el seu esse = percipi.

De la filosofia a l’estètica

Davant de l’acceptació de l’arbitrarietat absolutista del Rei Sol (Lluís XIV) – “l’Estat sóc jo”, “la veritat sóc jo” -, és absolutament comprensible que el filòsof crític i analista acabés afirmant, per salvar la realitat, que és l’estructura mental la que determina què pot ser real i què no ho pot ser. Aquest – en una mena de teoria del reflex – és el pont que salva i estableix Kant entre allò (noümen) que sigui el món i allò (fenomen) que l’enuncia. Tot, obvi, a l’àmbit d’una (la) racionalitat. Acord conceptual aquiescent entre imatge i sensació serà la justificació que l’encaix entre “el que pot ser” i “el que és” satisfà els éssers humans. La finalitat, la teleologia (a vegades hom confon aquest concepte amb el de “intuïció”), és implícita en tot judici estètic; tant si és un joc formal estricte (el valor del triangle, el d’un cercle o la forma funcional de l’avió conegut com Concorde) com si el que es vol apreciar són les formes sota o amb les que es mostren o presenten totes les coses i objectes – d’utilitat precisa o indefinida -, totes les, diguem-ne, realitats (una barca, un automòbil, o els colors en un pla delimitat, de Rothko).

És per aquest viarany que hom pot arribar a dir que la vida de cadascú és un poema, un relat únic de profunditats singularíssimes. Des de l’obra més tronada i matussera fins l’elaborada més subtilment contenen la manifestació directa del  tarannà i de la projecció radical de cadascú.

Molt sovint l’art és més un instrument social de comunicació que no pas una manifestació de la sensibilitat de qui l’executa o l’observa. Sí, és possible que en els seus primers passos el que esdevindrà una obra d’art sigui l’expressió directa i extemporània d’un sentir i d’un pensar, d’un pensament sensible de l’entorn natural i/o social. És per això que sempre hi ha en tota obra de base estètica, sensible, la dualitat del seu significat i valor social i, ensems, normalment residual, la força expressiva intencional del discurs emocional i emocionat del seu autor.

Tot ve, tot arrenca, de la pràctica sensible (i de les noves pràctiques “sensibles tecnològiques” que permeten els instruments de què ara ens servim).

Vist: 152 vegades