De filosofies morals, fortes, dèbils, aquoses i científiques

Aquests dies em sento avergonyit de formar part d’uns estaments socials que després d’haver mantingut, pels seus ideals i lluita conseqüent, vint-i-set anys a la presó Nelson Mandela, el líder sud-africà, ara n’exalten les virtuts exemplars de què n’ha donat testimoni. És que les nostres cultures, pràcticament totes les existents, encara estan ancorades a les velles filosofies morals: que les accions que s’hi executessin es valoraven en relació a l’encaix global i no pas perquè fossin testimonis de rectificació al menyspreu pel proïsme que manifestava la societat.

Però bé, actualment, com aquest tipus de judici moral s’entén com anacrònic, els nostres exegetes filosòfics s’han paulatinament traslladat – per mostrar que s’adeqüen al pas del temps i circumstàncies – a unes filosofies que es judiquen segons el punt des del que emanen; sorgeixen com reguladores de la realitat social efectiva. Parlem de filosofies fortes, aquelles que es mostren imperatives, es fan obeir, s’imposen (les dels capitalismes nacionals, internacionals, monopolistes, financers o d’enginyeria electrònica) i no admeten rectificacions i correccions i, si s’haguessin de produir, és la realitat social la que ha de canviar i adequar-se. Com aquestes filosofies – cada entitat, empresa o estructura de direcció té, mostra i expandeix la seva – esdevenen dures per ser acceptades calladament pels que les han de sofrir, com conseqüència del seu imperatiu de comandament, han aparegut les filosofies dèbils, les que raonen les raons imperatives, les comprenen, s’hi adapten i fins i tot les ornen amb obres d’art, des de l’escena als murs i museus (tot plegat conegut com postmodern, amb Gianni Vattimo com un dels pensador més destacats: la còpia de tot el que havia succeït, esdevingut nostàlgic).

Però no n’hi hagué prou amb aquestes successives adaptacions; la filosofia realment era una ancilla (criada, com deien els escolàstics) del poder i de les finances imperants i, conseqüent amb tot plegat, de la mà de Zygmunt Baumann hem entrat al que aquest pensador de la contemporaneïtat en diu filosofies aquoses. L’observació de Baumann no és desencertada atès que a la societat actual tot s’acaba adaptant al que convé per la subsistència i continuïtat del statu quo i fins i tot els més poderosos també es modifiquen – canvien les aparences de les seves estructures – només fent veure que han adaptat la imatge als nous temps. Efectivament han aconseguit que tot s’adapti al recipient, que sigui el contenidor el signe de l’efectivitat. Amb unes formes atractives, que donen credibilitat a l’adaptació a la funció, les realitats s’introdueixen on calgui i procedeixen a fer efectius els seus designis i estralls conseqüents. La realitat ha esdevingut aquosa, silenciosament s’adapta al model o forma que es vol que revesteixi en relació a les circumstàncies en les que calgui actuar. Aquest mimetisme no és només propi del món occidental i de les seves estratègies intervencionistes, sinó que també és operatiu i practicat arreu; a Àsia, en tot tipus d’economies i de dominis polítics, on comunisme vol dir capitalisme explosiu i desencadenat, i pobresa significa puresa d’esperit i complaença per l’existència, sense, obvi, que cap d’aquests dos mots emprats tingui cap altre sentit que el d’un simple recipient que accepta el que se li posi dins.

Encara més, si les filosofies dèbils havien esdevingut estètiques, les aquoses ens han aportat el conformisme social més mimètic possible: procurar passar desapercebut i lluir esclatant quan es pugui i on es pugui. El flascó decideix sempre de la qualitat del producte; criteri que imposa que és millor oferir-se ben adaptat que presentar-se sense l’oportunitat deguda.

De moment les coses són així; sabem quines poden ser les solucions però si bé els elements que hauran de modificar-ho tot ja són presents, tanmateix cal que es perdin dels mals hàbits estètics i es trenquin tots els flascons existents. La ciència acabarà regulant-ho tot perquè, com verifiquem, la ciència no fa distincions entre ningú, només serveix a qui l’accepta i n’extreu les seves possibilitats. Ens queda aquest nou camí. Hi anirem avançant. Una cosa és certa: que s’apropa l’ensulsiada dels mites.

Vist: 211 vegades