De la RENDICIÓ DE BREDA “LAS LANZAS” (Velázquez) a la BATALLA DE TETUAN (Fortuny)

Recordem-ho: amb excepcions molt contades, la pintura fins l’inici del segle XIX era una pràctica per elaborar i establir la sumptuositat, i tot el que hi figurés era per exaltar les subtilitats dels comportaments i caràcter dels estaments dominants. Oimés quan es tractava de mostrar les batalles, els fets bèl·lics per mitjà dels quals els dominadors es repartien, ara d’una banda, ara de l’altra, les terres en què els súbdits vetllaven per proveir, en quant la producció social real, les necessitats dels militars i dels cortesans ociosos.

El canvi de concepte social de la producció pictòrica la tenim en confrontar dues magnífiques i sumptuoses grans pintures: la Rendició de Breda, dita també Las lanzas, de Velázquez, i la Batalla de Tetuan, de Fortuny. A la primera el determinant és que, acabada la contesa, els caps i responsables dels vencedors i dels vençuts es retin homenatge mutu exaltant les virtuts i heroismes guerrers: combatents durs al camp de l’honor però senyors i cavallers als salons dels fasts. A la Batalla de Tetuan, malgrat l’encàrrec exprés que si li havia fet a Fortuny, res de tot això: al camp de batalla hi ha el que hi ha i, per a tot observador no participant, és un horror i una absurditat que no té en compte el més mínim tracte ni consideració de persones ni de béns, on s’hi malbarata tot i l’única cosa que val és sortir-se’n amb el danys mínims. A Las lanzas el que valen són gales i l’endreçament, a la Batalla de Tetuan el que és determinant és fugir-ne.

Quan la Diputació de Barcelona fa l’encàrrec del quadre a Fortuny, un jove pintor molt avantatjat i amb domini total de procediments i sentit acadèmic de la composició, és perquè exalti les proeses i els valors dels combatents catalans pagats per la corporació, comandats pel general Prim. Fortuny no arribarà a temps per assistir a la batalla, però uns dies més tard es trobarà al bell mig d’una altra, la de Wad-Ras, on verificarà directament què és el que passa en una guerra. Amb aquesta realitat del combat i la seva presència real a les primeres línies, així com el desig de l’artista de prendre nota – com el bon corresponsal que és i per les obligacions de la fidelitat de l’encàrrec – de totes les realitats que viu i els horrors i perills amb els que conviu, arribarà a fer un cúmul ingent de dibuixos i d’esbossos amb el paisatge i els combatents agafats des de tots els angles i postures reals i possibles.

Però que succeeix després? Que Fortuny té una sensibilitat artística pròpia d’un jove inquiet amb les noves circumstàncies d’un altre i nou sentit diferent del mester i intenció de la pintura, de l’acció de pintar. S’han desenvolupat els nous conceptes de naturalisme (els colors no són a la paleta sinó a la natura) i de pintura a l’aire lliure (plein air). A més, és la sensibilitat del pintor la que tria i estableix els colors, no les prescripcions de models ni de normes jeràrquiques o estructurants. Però per si fos poc, és la llum – una possible nova sensibilitat per la llum ambient – allò que el sorprèn i el corprèn. Li han explicat com ha funcionat informativament la batalla de Tetuan (Velázquez també va pintar la Rendició de Breda a partir dels relats que li varen contar), però ell ha vist en directe la de Wad-Ras. Té tota la informació que determina els ingredients del producte. Encara més, els que li paguen les despeses i li han atorgat la beca de Roma, l’informen també del producte que volen: quelcom similar a un quadre que el pintor francès Horace Vernet va fer a propòsit de la guerra d’Algèria, 1844, titulat La presa de la Smala d’Abd-el-Kader pel duc d’Aumale a Taguin. Perquè Fortuny n’estigui ben informat del que es vol d’ell, fins i tot li paguen el viatge a París perquè vegi el quadre.

Informat i vist el sentit de la comanda, Fortuny, en tant que artista, pren les decisions: treballa en ferm el quadre entre 1963 i 1965. L’obra tindrà la dinàmica interna de les esbojarrades festes cabiles; els presents seran, ben segur, el general O’Donnell, comandant els soldats de l’Estat amb els seus uniformes vistosos; el general Prim, al davant dels valents catalans cobert amb barretina; tots amb els estendards corresponents i emplaçats a la línia d’horitzó. Els altres protagonistes de la contesa són el camp de batalla, una estepa àrida en la què, en reculada, aniran avançant impetuosament de cara vers l’espectador els bigarrats magribins, cabiles del Rif amb el cap rapat, la guàrdia negra del cabdill Mulay Abbas, els guerrers del desert amb els seus impressionants camells, els soldats regulars amb els barrets vermells i les seves cavalleries, les oportunitats del lladronici, els jueus amb les seves famílies fugint espaordides. En síntesi, una magna simfonia de colors (verds, vermells, blaus, sienes, ocres, blancs, roses), esbossats i informes, la conjunció dels quals determina un impressionant impacte estètic en què la lletjor, l’horror, el desastre, la covardia, la por i el moviment en fuga en diagonal construeixen una autèntica joia de la sensibilitat viva i activa. Fortuny netejà el llustre de betum del quadre de Vernet i ens l’ha retornat viu i actiu. No va pintar un quadre publicitari per vendre un producte polític i ideològic sinó que ens va oferir l’oportunitat d’entrar amb peu ferm vers una sensibilitat que naixerà no de les convencions sinó de l’empatia i de la sublimació de les presències reals dels fets. És el que sembla que voldria ser l’estètica contemporània. Fortuny ens en cridà l’atenció, nosaltres ho hem de decidir.

Vist: 223 vegades