De la responsabilitat messiànica a la responsabilitat individual

Aquesta setmana, la Setmana Santa, pel que sigui, almenys als àmbits d’influència cultural occidental, és una setmana d’un cert caràcter en què les qüestions de la moral, les que siguin també, tenen ressonància i inviten a ser reflexionades. Voldria començar fent una digressió sobre la responsabilitat religiosa en general, però especialment la personal, per acabar endinsant-me vers la responsabilitat política. Per discursejar amb possibilitats de navegació reflexiva em recolzaré en el puritanisme religiós que s’inicià a finals del segle XVI i que en les seves diferents variants d’actituds davant de les societats constituïdes han perdurat fins l’actualitat, per acabar, tot seguit, reflexionant també sobre la responsabilitat dels que entenen o creuen que són catalans i el comportament responsable que han de tenir; perquè un fet objectiu com és el ser català, si bé no s’ha d’entendre com el d’una adscripció religiosa, tanmateix exigeix una coherència i un compromís ben assumit. Si és un fet d’objectivitat social ser religiosament anabaptista, o calvinista, per exemple, actitud que mena els seus adherits a remoure tot un país per assolir un determinat objectiu polític o social, també és un fet objectiu sentir-se català, fet i objectivitat que ha de ser reconegut, factible, realitzable i sobretot vivible.

El discurs l’inicio als primers temps del cristianisme, actitud religiosa que apareix al bell mig del judaisme: un messies sent en ell mateix que ha de precisar quin és el lloc dels humans en aquest món de dolor, rancúnia i traïció, i estableix que aquest món d’aquí és un lloc de redempció per assolir la salut moral eterna, mentre sigui pel fet que hi ha la història – apareguda pel pecat original – impossible que el paradís (la Jerusalem ideal) sigui realitat concreta ençà, la terra, la meravella de la creació. El messies predica el seu convenciment i assoleix adeptes, que el seguiran i continuaran predicant també l’autèntica finalitat de l’estar aquí i ara, en aquest món: redempció i salvació de l’ànima per retrobar el meravellós equilibri de la creació inicial en el compliment de l’objectiu final, el paradís, la terra.

Però en el transcurs dels segles tot esdevé molt jeràrquicament complex fins que alguns altres predicadors, designats puritans principalment, estableixen que la realitat celestial s’ha d’instal·lar ençà, ara ja. És el projecte – ben segur entre d’altres – dels emigrants al nou món del Mayflower: arribar i, ara amb llibertat d’acció, començar de nou l’establiment ideal desitjat en aquesta terra, inicialment dura, potser, però apta per construir el que calgui per fer-la formosa. Aquesta actitud implica poder escollir en llibertat en un context pre-donat (la natura tal qual s’ofereix) i a partir de la llibertat i de la voluntat per realitzar i assolir un projecte, el de la societat solidària, fraternal, sense altres limitacions que les que afectin o agreugin el proïsme, construir el món de la convivència i la benaurança; sentir-se designat, elegit, per mèrits propis. Em sembla que la història dels Estats Units nordamericans en els seus elements ideals obeeix a aquest esquema d’un seguit de comunitats humanes, cadascuna amb el seu projecte vital, reeixint en una convivència d’assistència i comprensió: tots hi cabem, tots hi som, cadascú amb les seves conviccions, que si hi són, i són les que són, és perquè responen a la riquesa i varietat mateixa que admet i possibilita la natura, que és obra mestra i exemple de tot el que cal, es pot fer i val la pena que es faci.

Podríem dir que els Estats Units, i potser algun altre indret de la geografia humana, han assolit per la via religiosa l’equilibri humà que és plausible per a una convivència més o menys acceptable dins de les coordenades humanes en què ens movem. Assaigs de tipus polític han fracassat – la desapareguda Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques – segurament perquè els mancà una diversitat reconeguda; les visions del món són múltiples i totes vàlides si no s’extrapolen.

I és ara que arribem al cas català; a l’actualitat obvi que l’equilibri social ja no pot ser religiós sinó que ha de ser d’acció, de desenvolupament de les capacitats humanes, del lliure determini de l’estructura biològica i existencial (els condicionants geogràfics i socials ) de cadascú i que aquesta eclosió es trobi en un marc adient, permissible, obert. Però ens l’hem de construir aquest marc d’acció; a l’actualitat el designem com Catalunya, un tros de geografia amb connotacions anímiques i geogràfiques que admeten i permeten la lliure acció creativa innovadora.

Però per realitzar-ho ens trobem en un context; mai actuem en plena llibertat i cal retenir que la llibertat també ho és en funció i relació al context. El context actual demana que s’arribi a les plataformes idònies i adients per mitjà del vot, de la decisió individual – tots els continguts de deler, desig i voluntat esmentats – de cada persona. El president de la Generalitat de Catalunya ho ha fet palès: res de pactes ni d’acomodaments que no responguin al nostre projecte de projecció creadora; el que cal és arribar a les vies de llibertat creativa per mitjà d’un vot personal en convicció, que és la manera com els altres ens hauran d’acabar acceptant.

És una reflexió aparentment absurda, però no és així: és reflexiva i encaixada als marcs d’objectivitat possible.

Vist: 223 vegades