De les subtileses i de les dissidències al barroerisme conductual

Sí, em sento, em voldria sentir, en una societat refinada en la que fossin ateses no la fam ni el fred sinó les olors de les estances, els refinats gustos del paladar i els tactes i textures de les diferents fibres que ens vesteixen. Però la realitat quotidiana, el barroerisme conductual, no ho permeten. Tot és bast, ràpidament fet, seriat; s’ha perdut aquella tendència que era amatent a les subtileses de cada usuari, l’autèntica realitat per a qui i per a la que es fan les coses. Les flaires de les flors són per qui les sap gaudir, no perquè actuïn de desodorants.

La societat burgesa del XIX prohibia el suïcidi però n’admetia la seva vigència, que condemnava com una greu i punible falta social. Però quan els romàntics que optaren per no suïcidar-se s’empararen en la seva dissidència social, aleshores sí que els nous desertors socials foren perseguits i condemnats (Dostoiwski, Rizal).

Per trobar pedaços al que estic insinuant he pensat de recórrer al que entenem com el gran mestre dels recursos del llenguatge, l’autor de la clàssica Retòrica (-c340, a.n.E), Aristòtil. No per afany de recórrer als clàssics per fugir de l’inaguantable present sinó per trobar en aquell mestre la justificació dels recursos del llenguatge. Sabem que entre els clàssics occidentals – i pel que vaig sabent també entre els de totes les altres cultures – inicialment la retòrica s’entenia com l’art de descobrir la realitat que la natura amagava als mots, però després la retòrica s’ha entès com la manera de servir-se del llenguatge per camuflar, amagar les veritats i les idees. Exactament el contrari del que inicialment entenem que era el llenguatge: la manera de posar, proposar, exposar, amb claredat, les realitats naturals i les intencions que guien els humans en el seu estar presents a les estructures socials (dic socials perquè, altrament, a la solitud no cal cap llenguatge: els millors poemes són els íntims, els no expressats, que no són ni planys ni goig sinó acompliments vitals). Doncs bé, el mestre clàssic consultat, el primer que fa és donar-nos els trets – altrament per tots coneguts i ratificats – des dels que actua el diguem-ne delinqüent, l’home dolent, el malfactor. Els homes fan el mal quan creuen que l’acompliment és possible, atès que pensen que el seu acte no serà descobert i, si ho fos, resultarà impune; però, si fos castigat, tanmateix el càstig anirà per sota del benefici que n’haurà tret del mal fet. D’entrada Aristòtil és ben clar: quan hom actua amb traïdoria perniciosa és perquè n’espera pràcticament la impunitat.

El següent llarg paràgraf ho especifica i aclareix amb detalls, pèls i senyals: Els que creuen poder cometre la injustícia el més impunement possible són el assistits per l’eloqüència, que són gent d’acció, que tenen una gran experiència processual, que tenen molts amics, que són rics. És sobretot quan es troben en els condicionants indicats que creuen poder cometre la injustícia; també quan tenen amics, servidors o còmplices; mercès a aquests entorns i mitjans poden actuar sense ser descoberts ni castigats. Encara més si són amic de les seves víctimes o dels seus jutges, atès que entre amics no es prenen precaucions contra la injustícia i hom sempre s’avé a acomodaments abans de procedir; per altra banda els jutges són favorables als seus amics; els excusen o els infligeixen penes mínimes. [Tot això és tan gros trobar-ho a la Retòrica que el traductor comentarista explica que aquí Aristòtil posa de manifest l’amoralisme metòdic i que l’orador – suposo que el filòsof sofista del moment – ho ha de tenir present per enfrontar-s’hi i corregir-ho. Amb un contra-parèntesi aquí dins; em sembla que aquell orador, aleshores sofista, ara actuaria en la meva persona: denunciar i, a més, exigir que a les obres de cultura aquest doble fons es posi de manifest i hi sigui inequívoc. Com quan Salvat-Papasseit va titular la seva revista, en homenatge a Ibsen, Un enemic del poble].

Després de tots aquests tombs volia anar a parar a les obres plàstiques i poètiques contemporànies: han d’expressar, han de plasmar, descriure, enunciar i mostrar les tèrboles psicologies i tipologia caracterològica de tota aquests fauna. Unes ratlles poètiques, una esgarrapada, un brotxada de pintura a la tela, una inscripció feta amb guix o amb quitrà a qualsevol mur, han de ser signes i senyes denunciadors dels emboscats, dels camuflats que tenim a les institucions que pretenen regir-nos.

Les arts, la creativitat, són per crear imatges netes, actives, funcionals, no emuladores de les realitats. I si al principi deia que necessitava retrobar-me amb les flaires, el paladar, el tacte i l’ull net era perquè no es pot tolerar cap més trampós camuflatge sota capa de retòriques ben tramades però fellones.

Vist: 212 vegades