De pigments, llum i colors

Els antics sabien que existien els colors atès que les coses que apareixien a la natura sorgien acolorides. Aquesta evidència els devia portar a extreure aquell color, el pigment, de la cosa mateixa. Així quan volien reproduir aquell element natural per mitjà del fet manual de l’art (un enginy per obtenir en imatge el que es volgués reproduir), extreien, arrencaven de l’objecte mateix que el posseïa el color que desitjaven. El mosaic seria el cas extrem d’aquest possessionament del color: obtenir les imatges amb els objectes mateixos que en posseeixen els tons que el componen.

Tanmateix la gent del renaixement s’adonaren que els colors no tenien presència de tals si no els mostrava la llum; la llum atorgava en realitat el color a les coses. Hi havia, cert, el que se’n deia color local, el que cada cosa posseeix per ser el que és, però aquest color, el pigment, només tenia presència visual en relació a la incidència de la llum. La llum era determinant en la presència del color, l’acció de la llum sobre el color es va entendre que eren els valors cromàtics, que s’havien de construir, crear la visualització cromàtica dels objectes naturals. Tot el renaixement és una lluita enginyosa per fer present la lluminositat acolorida que ens entorna.

Aprofitant aquest adonar-se que és la llum el que dóna la coloració real, els creadors del renaixement aconseguiren elaborar amb els colors de la llum ambients, entorns i formes noves, inèdites, només existents per l’enginy creador (Rembrandt en fou un exemple).

Però també s’adonaren els esbrinadors de les propietats i poders de la llum que, servint-se’n, podien arribar a crear la il·lusió òptica d’una falsa tercera dimensió òptica, la profunditat, al pla bidimensional. Tota pintura esdevenia així un escorç; des de Mantegna a Tièpolo tot aquell indubtable pretès color local primigeni, en la seva manifestació òptica, atmosfèrica, en realitat com visió acolorida tenia el color que acabava elaborant el conjunt de color i llum ambient: no hi havia, per al fet de pintar, cap color pur, tots els colors depenien dels altres, tota pintura era un constant valorar. No existia a la dita funció pictòrica cap color; el que existia era el capmàs de cromaticitats creada per una atmosfera immergida, banyada per la llum.

El resultat és que els colors esdevingueren vibracions lluminoses; a la natura òptica no hi havia colors sinó, només, vibracions lluminoses naturals, variants constants de la imatge de la realitat visual. Pintar era retenir aquestes vibracions instantànies. L’impressionisme en seria la manifestació màxima fefaent.

El color, ho sabem ara també, és una longitud d’ona que depèn de la velocitat amb què ho fa o es propaga la llum, una energia ignota, expansiva o expandida. Des d’aquest plantejament l’objectivitat del color i la visió òptica del color serien coincidents. Això al marge d’altres informacions cognitives que les coloracions percebudes aportessin respecte d’un coneixement inherent als elements materials suportadors o aportadors dels fets que es prenen en consideració en cada cas específic o puntual (física, química, plàstica, electrònica).

En el fons tot és una qüestió d’enfocaments d’unes realitats riquíssimes de contingut, realitats que admeten múltiples facetes perceptives en funció o relació a projectes vitals (industrials, polítics, socials). El món és una relació entre la seva presència (objectivitat) i qui la pren en consideració (ús i/o creació).

Però arribats a l’impressionisme, els pintors redescobreixen que a la realitat física el que hi ha són pigments; aleshores reprenen aquests elements naturals i des d’ells mateixos comencen de nou a mostrar-nos els jocs subjectius que els colors, des de l’emocionalitat, els permeten executar.

Hem arribat a la modernitat, en què s’és ben conscient que una cosa són els colors sota o amb els que apareixen o es manifesten les realitats, una altra cosa és la llum, la lluminositat, la cromaticitat que expandeix al seu entorn cada cosa, i també és una altra cosa ben diferent el color extrapolat del seu suport estructural, el color com pigment alliberat de la cosa que el pugui fonamentar. Aquest darrer color és el que ara utilitzen els pintors que tenen necessitat d’exterioritzar sensacions, emocions o pensaments.

Color local, pigment, llum, lluminositat, longitud d’ona, informació, expressió; tot hi és i tot és vàlid constantment. La tecnologia actual permet la múltiple consideració de tot plegat i la utilització separada o conjunta de tots i cadascun dels elements, per ara destriats, d’una uniformitat inicial que era l’evident coloració de cada cosa, la natura.

Vist: 330 vegades