Del fonament de propietat com germen de domini

A manera de preàmbul diguem que tota societat es regeix segons uns principis que semblen evidents entre els qui hi viuen immersos; per exemple que Déu és el creador del món o – com estableixen algunes tribus primitivitzants – que el llamp és l’inici de tot el que existeix [Dins de la meva manera de fer i pensar per indicar aquesta presència d’un preàmbul o precepte inicial que tot ho condiciona, vull senyalar com una persona que considero de la màxima sinceritat com el poeta Joan Maragall, a un moment donat del seu Cant Espiritual diu: i quan vinga aquella hora de temença…, obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans”, suposant que hi ha un creador al marge d’aquest món tan real i meravellós que el poeta absorbeix golós amb el seus ulls terrenals, que veuen en cada cosa la totalitat i la més estricta petitesa singular]. Doncs bé, gairebé totes les societats viuen immerses a la trilogia següent: la propietat, el reconeixement de que la propietat és privada (és el que la noció tautològica de propietat implica) i la convicció que la propietat privada s’ha de protegir des de dins de la mateixa societat que l’ha establert. Són les estructures polítiques tautològiques de poder que tota societat segrega ella mateixa. A aquesta trilogia rau tota l’estructura actual del món en la majoria de les societats, llevat d’aquelles associacions o germandats en les que – al seu interior – s’ha anul·lat, com és als excepcionals casos, freqüent, de la noció de família, en la que el que hi ha és de lliure disponibilitat entre els elements que la composen. El que acabo d’escriure no és cap novetat: és l’expressió de la realitat i, per altra banda, Cervantes ho va especificar al Quixot quan comenta els conceptes de “teu” o de “meu” (día aciago, em sembla recordar que diu), en funció dels quals tot queda automàticament enrarit, tot esdevé esquerdat i pellofa per a qui se n’apoderi.

Però reconèixer les realitats no afegeix res si no s’intenta saber el perquè i quines en són les conseqüències.

Tanmateix el més fotut de tot plegat – no dic paradoxal, perquè això no es podia produir en el context en el que apareix – és que l’acumulació més forta de capital (sense la qual no es pot emprendre res a l’Occident) procedeixi actualment d’uns centres mundials de pressió originàriament sensibles al que s’entenia com pauperisme, pobresa mundial, la misèria social, centres de propagació en conseqüència propugnadors d’una igualtat inicial entre les persones, al marge dels seus condicionants de naixement, origen i cultura (els principis de la revolució francesa, 1789, i no els de la nordamericana del 1775). Efectivament els nuclis més forts del capitalisme actual – d’acumulació de força realment executiva – provenen (per sintetitzar-ho només en les capitals del sistema) de Washington, Pekin i Moscou, havent-se convertit els de Londres, París, Berlín o Milà en els representants de les “crisis de consciència moral” (allò de tenir l’ànima apaivagada) que als rics, a occident, molt sovint els ha adolorit a la seva conducta social.

Els xopadors de capital només pels redits rauen als E.U.A, a la Xina comunista i al Moscou de la transparència. I, no cal dir, als xeics dels emirats o grups de domini musulmans, que posseeixen immenses propietats de les que extreuen unes fortunes que després, a occident, converteixen en rendibles i reversibles sobre les capacitats operatives del propi món del que sorgeixen i de la resta dels altres indrets. Un element determinant d’acció a aquestes zones, tanmateix ara expandit per arreu, és el jihaidisme, que hom acaba dubtant si no tindria al cap i a la fi curiosos pòsits redempcionistes religiosos.

Però a tots ells, tanmateix, el que primer s’hi ha desenvolupat, ha estat la força policial i militar de protecció d’aquesta economia de rèdits. El capitalisme tradicional també ho havia exercit però al final per mitjà de les lluites socials s’hi acabava admetent la participació més o menys migrada de la resta de la població. La fabricació d’armes, el més modernes i sofisticades possible, és el garant, el benefici i la seguretat de que la propietat privada continuarà imperant.

A l’altra banda, a la Unió Soviètica, es va anul·lar la propietat privada de les terres i dels béns de producció, però segons sembla no va ser eficaç. Què passa amb la consciència humana? O a la societat? No voldria fer comparacions gairebé impossibles, però probables; del cantó dels que ho basen tot en la noció de propietat privada han aparegut un seguit de personatges – que per altra banda ja trobem en molts dels temps anteriors, com el escribes, els secretaris, els administratius, – com són els banquers, els gerents, els directors, els assessors, els polítics, que gestionen els capitals privats com si fossin propis traient-ne, ells personalment, parcel·les ben sucoses de beneficis especulatius. L’acció bancària actual n’és l’exemple màxim i més escandalós.

La humanitat és sotmesa a una pressió i explotació física i psíquica per una noció, la de propietat privada, que tot ho guia, controla, estableix i dirigeix, però de la que gairebé ningú sap de que va ni d’on procedeix; s’accepta – és un dret diví, s’afirma – que és existent, present i operativa.

Vist: 204 vegades