Dels passos endavant

Els polítics, però també tots el recercadors, sempre s’han referit als passos endavant compensadors dels passos endarrere que implica tota circumstància activa. Tots es posen d’acord que s’avança algun pas endavant després d’haver-ne fet alguns endarrere, que no vol dir desdir-se sinó prendre nova consciència d’unes realitats considerades com àmpliament superades. Així fou en arquitectura: quan ja tot era fet i comprès, hom s’adonà que els elements estètics potser s’haurien de considerar estructurals; que els tons de color potser eren més aviat reflexos diferents sobre plans a una llum que variava en el temps; que un producte homogeni, compacte i específic, quan passava en possessió d’un usuari o consumidor esdevenia un intrincadíssim complex que s’assimilava segons proporcions molt concretes i específiques en la mesura, el pes, el temps i ordre d’absorció i ubicació a l’espai operatiu. Verifiqueu en la ingestió d’un plàtan, un tall de carn o en la utilització d’un bolígraf, cotxe o ocupació d’una plaça en un avió-jet: tot té un resultat precís, únic, intransferible.

Doncs bé, hem anat avançant en aquesta línia: cada vegada som més amplis de visió i més restrictius de consum perquè tot és únic i l’encaix és també únic i només per a cada instant precís, i no serveix mutatis mutandis per a un altre instant qualsevol d’un moment aleatori que es produeix en una circumstància sobtadament apareguda. O potser sí que s’hi doni aquesta possibilitat atzarosa.

Anem de fracàs en fracàs per reeixir a la victòria. Volem dir que el que trobem és perquè recerquem sense parar i que l’assolit el que imposa és continuar en l’impuls. Romandre en una situació és convertir-la en irrespirable per als que no hi poden romandre i, obvi, només hi poden romandre aquells que des de dins mateix la manipulen adequant-se-la i converteixen les estructures en sanefa ornamental pels altres; que és el que ha succeït tantes vegada al llarg de la història. Algú ja ho ha dit: l’art és la cantilena social de la sensibilitat que la realitat ofereix als que la contemplen com una història plana emplaçada en un espai en què el temps no hi circula. Un dinamista pur, Faust (l’accionista), se n’adonà i volgué parar el temps per gaudir de les troballes (l’estètica, la sensibilitat just a l’instant de la seva manifestació); quan ho assolí, tot s’enrunà. Els humans, escamats i espaordits, per retenir-ho pensaren aleshores desembolicar la totalitat i fer dels humans: treballadors, gaudidors, consumidors, reflexionadors, organitzadors, contempladors, divertits, seriosos, mofetes i tot el que fes falta. De la desestructuració només n’han sorgit les catàstrofes continuades – amb moments heroics, cert, exaltadors dels límits de l’impossible i de la barbàrie perquè res hi manqués –, dissorts amb les que sota noms diferents continuem ornamentant la situació de fet en què ens trobem. Tan falsificat i falsejat és tot que el que haurien de ser exaltacions de subtilitat sensible o de la creativitat mental organitzadora es converteixen en instruments de tortura dels que, transcrits, en diem estils: estètics, polítics, mentals.

Tot plegat és perquè es vol romandre on només s’hi és de pas. Què son, sinó, les polítiques? Les tendències estètiques? Els goigs del consum? Els guanys de tot tipus per assumir un poder adquisitiu i d’absorció més fort i poderós, més dominant?

A través de la història de l’estètica podríem escriure la història dels goigs i dels desastres humans. Ho anirem desgranant.

Vist: 211 vegades