Descripcions i definicions: Husserl, Sartre i les filosofies aquoses (Bauman), o els diners no són la cosa comprada

Quan Husserl, estudiant la “realitat” pensada, s’adona que a cada mot no hi ha res més que la psicologia de qui se’n serveix, frena en sec el procés intel·lectual i vol retornar a les essències. Però què eren les essències? Cal estudiar bé el segle XIX a l’àmbit europeu per aprendre que les essències eren les descripcions que es feien de les coses sensualitzades, esdevingudes sensibles. Les coses eren la seva definició; no podia ser altrament. Diderot, Linneo, però també Felix de Azara, Mutis o Humboldt són conscients que el que sàpiguen descriure del que veuen, allò mateix serà aquella realitat. S’ha acabat el regne de les transcendències, de les veritats revelades o, millor dit, dictades.

Però aquesta transició del sentit de les coses ha comportat que des d’aleshores les realitats, en realitat, el que són és la definició que cadascú fa del que veu, dóna del que hi ha en la seva perspectiva individualitzada. No hi ha transcendència però tampoc hi ha objectivitat. Per assolir-la caldrà procedir a definir cada objecte des de les seves mides, la ponderació, i la seva funció. La definició assolida és la presència de l’objectivitat.

Serà sens dubte Sartre qui resoldrà més o menys amb èxit – a l’àmbit del pensament abstracte, filosòfic – l’objectivitat de cada cosa des de la valoració psicològica que cadascú en fa: el que em val i em funciona és la realitat; tota altra conclusió és la nebulositat pura, el fàstic, nausée, de la vida. Però Sartre afegeix alguna cosa a aquesta taula de valors: que les conclusions també han de ser vàlides pels altres humans (el compromís, il faut s’engager); si no ho són, són inutilitats gestuals (quelcom del que passa amb l’art informal, aleshores també desenvolupat, que és l’esbiaixada que realitzarà Heidegger amb el seu sofrent i flagel·lat trobar-se-aquí).

Tanmateix, arribat a aquesta realitat social – i política, atesa les relacions forçades entre els humans –, s’ha produït una altra esbiaixada: entendre que perquè les realitats siguin sòlides cal establir un diccionari abstracte de valors, un diccionari de definicions. El diccionari de la llegua francesa Littré ho va establir amb precisió: els mots tenen el valor de les frases en les que apareixen i com que les sensibilitats transiten amb direccions i ponderacions diferents pel temps, cada mot tindrà la definició precisa que li atorga la realitat del temps en què aquell mot s’usa. Vàrem passar de les descripcions a les definicions: la veritat és als diccionaris, no a la realitat quotidiana dels fets de cada dia.

I tornem a trobar-nos al mateix atzucac: que la significació dels mots és la que cada usuari en fa; o millor, atesa l’estructuració de la societat actual no en estaments sinó en fraccions d’interessos – els partits polítics –, els mots diuen el que sigui no en relació a la psicologia de l’individu sinó als interessos dels que dominen a cada moment les estructures dels partits. L’entesa social ha esdevingut impossible: ningú observa l’objectivitat per procedir a definir-la segons visió funcional (la forma o el sentit és la funció), sinó que observa el que en diem realitat i la veu segons el que diu el mot que l’observador li aplica (percepció subjectiva, evident); que, obvi, és sempre en relació a les seves passions i interessos (Adam Smith).

Per resoldre aquest atzucac d’enteses sense trencar res, han sorgit uns anomenats filòsofs aquosos que estableixen que les definicions les proporcionen no els líquids que hi ha als flascons, sinó les formes dels flascons. La realitat no és subjectiva (el color del cristal con que se mira) sinó objectiva, atès que la dóna el flascó (no oblidem i fixem-nos que actualment tot es mostra, se’ns presenta encasellat per un disseny de màrqueting). Els flascons són, obvi, producció industrial; com ho són les idees de mercat i les idees polítiques que volen emmarcar-les i justificar-les. Conclouen: coses, mots i formes volen significar, són, valen, tenen el sentit de qui les posa o llença a la circulació de mercat, que gairebé sempre esdevé especulació financera des de les imatges i formes amb què les coses, les que entenem realitats, circulen.

I sintetitzant en el sentit pregon del que volem enunciar i comentar – referint-ho tot plegat a quelcom que sembla indubtable i dubtós ensems, les qüestions de sensibilitat -, especifico que el XIX és el segle que, refinant-se, converteix el discurs, la dicció, en so: contingut i descripció és la mateixa realitat objectiva. Al segle XX, el so esdevé expressió; però al segle XXI tot ja no és res més que soroll: l’entesa és absolutament subjectiva.

Hem arribat al diàleg de sords: sabem el que creiem saber però les ignoràncies les ignorem. Les realitats són gadgets: el que portem penjat a la solapa o gravat a la brusa és el que som.

Vist: 150 vegades