Economia, poder, democràcia i temps (de Churchill a Calví)

Winston Churchill havia dit que la democràcia era la menys dolenta de les formes de govern perquè, com indica i implica el nom, és el govern de la gent des de la gent i per a la gent. L’observació de Churchill és ja sospitosa perquè si la democràcia és més o menys tal com l’acabem de definir (que “el poble, per les decisions que prengui, s’organitzi”), aleshores no hauria de ser ni millor ni pitjor forma de govern, sinó l’única possible i adequada. Però el que no va especificar Churchill és que el govern s’exerceix des de la situació i les posicions econòmiques de qui té el poder real – que no és el demos sinó uns quants (oligos, oligarquia) – i aquesta possessió ens la dóna la situació de fet de cada comunitat en cada moment de la seva realitat. Cal afegir per aquesta realitat de fet que poder (decisions) i economia (béns i productes) acostumen a ser germans bessons en tota realitat social. Però la realitat també ens fa observar que a la democràcia, per ser efectiva i eficaç, li ha de ser evident i manifest en tot moment una qualitat específica, l’ètica, el reconeixement implícit del proïsme, comptar i tenir sempre presents els altres. Cal que els qui composin la democràcia se sentin imbuïts, impulsats per un fet que oscil·la entre el raonament i el sentiment consentit, que els estoics, amb certa adequació entre realitat i conducta, van definir com ètica o, en llatí, moral. És necessari, entre les relacions humanes, l’existència de principis morals; si els individus no es respecten entre si ni es respecten les idees o propostes que puguin tenir altres grups d’individus o hagin sorgit de diferents  associacions que se senten en possessió d’intencionalitats altres entre les sorgides dins d’un complex humà organitzat, la democràcia no és altra cosa que una aristo-dictadura, una dictadura camuflada.

Tanmateix voldria afegir una reflexió complementària aportada per l’estoïcisme – aquell corrent ètic o moral sorgit de la realitat del pensament social, polític, dels filòsofs clàssics -. Sèneca, un estoic certament tardà i fins a cert punt de poc fiar en la relació entre conviccions íntimes i comportament social, deia que la propietat essencial de tot individu és el temps, el seu temps: és la nostra única possessió, afirmava el filòsof.

Cal reflexionar sobre aquest “temps” que és el nostre “capital”, diríem parafrasejant el llenguatge de l’economia política moderna. Efectivament tota la nostra vida es relaciona amb l’ús que fem del nostre temps. Marx diu que l’obrer ven la seva força de treball; en realitat el que aliena l’individu que socialment és designat com obrer, o assalariat, o productor, o servent o esclau, és el seu temps, la lliure disposició del seu temps. És per això que la gent més feliç i satisfeta és aquella que no s’adona que està instal·lada al temps (la successió dels moments vitals) perquè té el que li cal o desitja sense haver de tenir consciència de que esmerça temps. Els que disposen de diners sense límit transcorren per una realitat flotant perquè a les societat mercantilitzades – que són gairebé totes – el temps es nota quan s’ha de comprar; però si no l’has de comprar tot és lleuger, atmosfèric.

Per això entre els corrents espiritualistes – pretenen anular el temps atès que entenen que la vida és una gràcia divina -  com el Calvinisme, l’única cosa que han de fer els seus creients és esperar que la gràcia els resolgui la realitat en què es puguin trobar; la predestinació ho ha resolt tot d’antuvi. El que succeeix, respecte de la realitat social que afecta els que no són o no se senten calvinistes, és que aquests accepten la situació de fet: cadascú es troba situat on la providència l’ha emplaçat. Només els cal, des d’aquest emplaçament previ, agemolir-se al temps.

Per aquesta mateixa situació, la consciència ètica que demanaven els estoics desapareix i viure no és altra cosa que gaudir del que el fet del naixement social (cal afirmar rotundament) t’ha donat.

A partir d’aquesta situació cal repensar-ho tot: cal fer de nou tota l’estructura que ens ha portat a acceptar les situacions de fet. Ens hem de posar a la tasca. Sartre ens hi va fer reflexionar; en un moment va escriure Les damnés de la terre.

Vist: 5 vegades