El Barça campió: ídol i fetitxe

Els ídols se’ls vol perfectes, forts, segurs, inalterables, inamobibles, exemplars. Entre els catalans, aquest és l’horitzó assolit pel Barça com equip de futbol al que se li ha transferit la imatge d’una realitat que es voldria posseir constantment. I aquesta és la realitat: el Barça, un equip (de futbol), ha esdevingut l’ídol de l’orgull i de la imbatibilitat. S’ha procedit ha transvasar a l’equip la imatge d’energia, empenta i victòria que voldríem per a la nostra pròpia identitat de catalans, que no podem exercir perquè ens és constantment degradada, disminuïda, ridiculitzada pel poder polític intocable que ens domina, ens sotmet. Totes les decisions socials i polítiques que prenguin o emprenguin els catalans són immediatament rebaixades, reduïdes per les estructures repressores. Però transferit a l’ídol, totes les virtuts són inatacables atès que l’ídol és una icona que si es destrueix sempre es pot reemplaçar per una altra més o menys similar. A més, a l’àmbit dels esports, del futbol en concret, hom no pot demanar que es jugui malament o que es perdin les jugades, atès que el primer que succeiria seria la substitució de l’inepte o del sabotejador. Els ídols o són perfectes o són gasòfia.

Recordo – eren els temps en què Maradona va venir a jugar a l’equip del Barça – que el preu de fitxatge que va posar el jugador argentí per formar part del Barça era desorbitant en aquella època i que calia fer molts càlculs per assumir aquella responsabilitat econòmica (el president del Barça era en Josep Lluís Núñez, personalitat molt ponderada i experta en qüestió de negocis). Aleshores jo era professor a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona; un bidell jove, que preparava l’entrada a classe em va preguntar què em semblava aquella quantitat de diners desorbitada que demanava el futbolista. Jo li vaig respondre  que em semblaven molts diners i molta pretensió per part de l’aspirant a jugador del Barça i que no s’havia de cedir a les pretensions d’aquell energumen, per bon jugador que fos. Aleshores el bidell em va replicar: però, senyor professor, a nosaltres ens convindria o no tenir-lo al nostre equip?, Sí, oi – es va contestar ell mateix -;  doncs farem l’esforç que ens calgui perquè formi part del nostre Barça.

Vaig quedar astorat que aquell pobre home amb sou de misèria i categoria social ínfima se sentís tan crescut i “volgués” assumir les responsabilitats econòmiques que feien por fins i tot al propi Núñez. No cal dir que Maradona va acabar jugant al Barça; el club no podia oferir la imatge de cap mancança sanejable, fos com fos. Les opinions dels socis i dels seguidors poden ser tan diferenciades com es vulgui, però la imatge que ha d’oferir aquell ídol de tots ells és única: triomfant i serena. És el que necessiten els catalans l’endemà al matí de cada vetlla d’encontre. Ho recordo des de ben infant: aquell endemà no ofereix problemes insolubles, hom pot emprendre el que sigui. Però si l’equip ha estat vençut, aquell endemà és de tragèdia, res funciona perquè s’ha permès que l’ídol mostrés el que no li és propi: la derrota.

És aquí per on el Barça es converteix en un fetitxe, aquell ens totèmic que reuneix en la seva presència les essències de tot un poble, d’una sensibilitat, d’una manera d’entendre i d’estar a la vida. Al fetitxe no se’l pot trair, no se li pot negar ni mancar res; s’ha de vetllar que sempre ofereixi la “nostra imatge” ideal.

Que com hem arribat a aquest punt? Observi’s que no som els únics; els més excelsos dels nostres veïns europeus es troben a la mateixa situació actual arreu del món occidental, amb incorporació successiva dels subdesenvolupats (futbol, rugby, basket, cricket, etc). Observi’s també com hi ha una usurpació del sentit idolàtric dels clubs esportius per part de les estructures polítiques, sobretot si són dictatorials: com més dictadura, més proclama per part d’aquests règims de les excel·lències esportives. És perquè ofereixen la imatge de l’home disciplinat,  complidor, obedient i respectuós; l’esportista porta amb ell els trets i dimensió de l’orientació diària del fer, de la preparació quotidiana, continuada, permanent per sentir-se sempre en forma per emprendre el que calgui. El bon ciutadà. Tanmateix la usurpació política és una altra qüestió i es tracta d’una tergiversació més dels ideals per part de les forces brutes de domini.

En el sentit del ciutadà integrat, Pindar, el poeta grec clàssic dels jocs olímpics, ja ho deia: “vetlla, procura estar cada dia preparat perquè cada jugada és única i sense retorn”. Les pèrdues són irreparables, insubstituïbles. Cal, doncs, mantenir-se sempre entrenat per assistir al match (a l’encontre) que se’ns presenti. Els fetitxes tenen aquesta funció de recordatori. I ara, aquests dies, hem de reforçar el nostre fetitxe perquè els molesta, els incomoda. El nostre és recte, net i polit.

Vist: 174 vegades