El dring dels mots

(Evocació d’un vell record sobre el professor Joan Veny)

Cur aliquid vidi? (per què he vist – o oït – alguna cosa?) diu, consirós, Ovidi. Per què començar una reflexió evocant el que ja no és present quan és el present el que reclama totes les nostres urgències? Doncs perquè és la realitat, el present, el que provoca les nostres inquietuds i ens llença vers la fondalada de nosaltres mateixos, i ens aporta aquells moments en què començàrem a adonar-nos del que ens anava succeint i el que ens succeiria després. Si el present em cou, em crema, em tortura, és perquè en un bon moment del passat quelcom ens cridà l’atenció; és un quelcom que és alguna cosa, moltes coses. Entre tantes, aquella de quan ens adonàrem que parlàvem d’una determinada manera, diferent de la dels altres, i se’ns despertà la curiositat del perquè era així. Això és el que degué succeir al meu amic de jove universitari Joan Veny i Clar, el que esdevindrà respectat i venerable filòleg modern de la llengua catalana.

Ell diu que res el commovia tant com anar pel món i sentir dringar un mot que o no coneixia o que era emès amb una fonètica o context altre que la que li era habitual. Un delit l’emportava i seguia la traça d’aquell fonema viu fins que aconseguia plasmar-lo en lletres, verificar-lo, contrastar-lo, retenir-lo i fer-lo seu, atès que era una nova manera, una altra manera de retenir la realitat del món que l’envoltava, ens entorna tots.

Aquest interès perquè el que ens és indiferent, rutina, comú, habitual o insòlit esdevingui ocupació i preocupació fonamental i bàsica, fou en Veny que m’ho va ensenyar; era vers el 1950, un estiu que em va invitar passar uns dies a casa seva, al poble de Campos, a l’illa de Mallorca. Per a mi fou una meravella, no coneixia l’illa – encara que ja hagués estat a Eivissa, terra amb pous artesians en què, recordo, hom podia beure aigua amorrant-se a la capa freàtica, aigua quieta, tranquil·la i estancada que es mantenia gairebé al mateix nivell del terra que trepitjaves –; però fou aleshores, en aquella zona sud-est de l’illa, que vaig poder atansar-me a la terra des de la gent mateixa que la viu i la treballa, que és el que feia la família d’en Joan Veny a Campos.

Fou en aquell contacte que vaig començar a sentir com la gent es comunicava i parlava a la seva manera, amb els seus mots. Fins aleshores creia que parlar una altra llengua era aprendre’n una que no és l’espontània teva (a casa meva el francès era molt habitual, atès que el meu pare havia viscut i treballat a França durant la primera guerra mundial i, si s’esqueia, deia coses en francès o m’il·lustrava sobre el que poguessin dir els diaris o ser escoltat per la radio). Però que una noia em digués espontàniament què noms?, i que jo li fes repetir per acabar dient-li: “no t’entenc” i que ella, aleshores, amb fonètica aliena, en repetís: ¿cómo te llamas?, aquesta vivència no l’havia tingut mai: adonar-me que els mots tenen el seu calor, la seva sensibilitat i apropament o distanciament amb allò nominat, que la fonètica transportés tota l’emoció humana, corporal i/o intencional, això no m’havia succeït mai i ho vaig trobar per sempre més a Campos. [Amb el poeta J.V. Foix ja n’havíem fet d’experiències d’aquest tipus, però que em portessin la calidesa humana que hi ha a cada mot, aquí no hi havíem arribat mai.]

Però tanmateix no és aquesta l’única lliçó involuntària apresa gràcies a en Veny. La que vull al·ludir ara és aquella que un bon dia la seva mare li digué: “al·lot, vés a l’hort i esporga’l de males herbes”. En Veny em diu si el vull acompanyar i jo responc que amb molt de gust, però que “no conec les males herbes”; ell em replica “mira el que jo faig i si t’hi fixes bé, encertaràs”. Arribats a l’hort així ho vaig fer: fixar-me, primer, i actuar, després; segurament com ho feien els pollets assenyats que haguessin observat ben bé la seva mare gallina. Fou un èxit. N`he tret d’aquesta acció agrària el principi de que, primer, cal diferenciar entre el que hi ha; tot seguit saber què vols obtenir i, tot fent camí, aprofitar-se o recollir allò que pensessis que pot tenir altres finalitats. Em sembla recordar que vaig trobar alguna herba que, sorpresivament, era quelcom de diferent de tot plegat.

Amb seguretat que no vaig descobrir la dialèctica ni vaig establir un nou “discurs del mètode”; no crec tampoc que em mantingués en cap filosofia analítica. Però del que em vaig adonar és que allà on hi ha una forma, un fonema, per petit, curt o insignificant que sigui, cal parar-s’hi, retenir l’alè i observar: hom descobreix que és una vida, un projecte, un dring vital únic, exclusiu, que cal retenir, respectar, afavorir-ne el desenvolupament atès que és una de les tantes riques maneres de com el món es manifesta.

Pels malpensats de feblesa, afegeixo: i després actuar en conseqüència en relació al projecte que em va portar a descobrir aquell dring, fet, acció, el que sigui. Altrament l’hort no serviria per res.

Agraït, jove-vell amic Joan Veny.

Vist: 279 vegades