El meu 11 de setembre

L’11 de setembre del 1714 a Barcelona, signe, símbol i estendard objectiu visible i llegible arreu, i anal d’història permanent de Catalunya des de que es va produir en una confrontació de voluntats completament oposades en intencions i realitzacions intel·lectuals, territorials i econòmiques. El meu 11 setembre de 1714 és una obvietat, existeix i cou al cap de tres segles d’haver passat a ocupar aquesta pàgina especial a la història escrita, perquè hi ha un poble que fa constar que no se l’ha atès i se li ha impedit per la força de les armes i d’una legislació de part interessada i unilateral que pugui atènyer la realitat territorial, geogràfica i creativa que tot projecte humà ha d’assolir. [Excuseu en un text passional aquesta referència a un text filosòfic ofert per Hegel – i és pràcticament l’única veritat objectiva (rei-ficadora, convertir els pensament en fets i/o viceversa) – i que diu que “tot el que és pensable és realitzable”, fins i tot els benfets o les barbaritats més grosses, com demostra la història real fins ara convertida, feta objectiva, realitzada.]

Aleshores el meu 11 de setembre sorgeix a la infància i joventut quan, amb el meu pare – i recolzats per la mare – anava pels entorns de la confluència de la Ronda de Sant Pere i el carrer d’Alí Bei, de Barcelona, on hi havia emplaçada l’estàtua de Rossend Nobas que commemorava en la persona de Rafael Casanova, abraçat a l’estendard, els fets de l’l1 de setembre del 1714.

Després durant el franquisme també anava a retre homenatge al símbol de la resistència catalana, però aleshores es feia en un lloc “tòpic” (l’escultura havia estat retirada pel poder franquista des del 12 d’abril del 1939). Aquell homenatge a la resistència catalana històrica consistia en un jugar i córrer a fet amagar amb la policia, que ens perseguia i apallissava.

Tanmateix i curiosament la realitat de la vida féu que el primer indret on vaig anar a treballar com meritori mecanogràfic (1942) – el despatx dels advocats Pàmies – es trobava precisament a la confluència de l’esmentat indret de tensió catalanista. Tot plegat per a mi eren vivències més que realitats perquè el que realment em preocupava en aquells durs anys era aprendre coses i poder menjar. Un temps després, quan vaig canviar de feina i d’indret de treball i em vaig sentir més compromès políticament, em vaig trobar progressivament més aviat internacionalista. Tot va anar tenint – a part de les lluites antifranquistes estrictes, pro-llibertats i pro-obreres – un altre caire fins que al tornar de París, el 1962, em vaig trobar de nou amb les mateixes qüestions de primera joventut i els mateixos problemes cada 11 de setembre per assistir a retre homenatge a l’indret “tòpic” simbòlic de Rafael Casanova. Continuava la lluita de fet i amagar amb la policia els capvespres d’aquella jornada catalanista.

Però un bon dia del 1964 em cau a les mans un llibre titulat L’onze de Setembre, escrit per Santiago Albertí, un curiós i estrany personatge historiador i lexicògraf, editor també d’un diccionari biogràfic de catalans amb els que s’ha comptat o cal comptar. Llegeixo el llibre i el que per a mi eren fins aleshores sentiments es converteixen en coneixements: sé que l’11 de setembre és la darrera jornada d’una lluita molt dura, constantment escarnida envers el catalans per tots els contendents. Uns interessos dinàstics emplacen els catalans al bell mig d’una contesa que pels catalans només admet una solució possible, el manteniment de la precarietat de les llibertats d’acció intel·lectual, cultural i política malmeses des del fatídic “Compromís de Casp”. No és que ens importin massa les nostres nobleses i reialeses, totes elles claudicants envers Catalunya i els seus objectius, sinó que pels seus egoismes de casta i estament perjudiquen constantment, per mantenir els seus privilegis interns i internacionals, la causa d’un viure, un pensar i un treballar català, elaborat a la nostra manera i segons les nostres possibilitats i projectes.

Felip V, el nét de Lluís XIV, per imposició i influència d’aquest vol reduir la totalitat dels regnes de la monarquia castellana, i des d’aleshores també aragonesa, en un sol capmàs regit per una única regulació, reunificadora i ofegadora per a aquells que tenen altres conceptes de l’existència als territoris de l’antiga corona catalana–aragonesa. De l’altra banda, per conflicte amb els interessos del rei de França, l’arxiduc Carles d’Àustria aspira al tron total d’Espanya però amb reconeixement de les identitats i entitats que havien mantingut vigents els seus avantpassats dinàstics. Com és obvi, atès que es tracta d’un conflicte de malfiances internacionals d’equilibris de terres i de mars, els anglesos i els holandesos ballen ara fent veure que recolzen un dels pretendents, ara l’altre. Però quan l’arxiduc austríac es troba fortuïtament emperador d’Àustria (1711) aleshores abandona els catalans i pacta amb Felip V les condicions vexatòries pels antics territoris catalans, balears, valencians i aragonesos. El 1713, pel tractat d’Utrecht, tot queda resolt entre ells: castellans, francesos i austríacs. Els catalans no ho accepten i continuen en solitari la guerra contra els opressors fins l’11 de setembre del 1714.

Cloenda: els catalans sempre ens hem equivocat d’aliances; hem cercat el bon veïnatge i hem estat sempre traïts per les estructures de força polítiques castellanes, franceses o les que siguin. El 1989, parlant a Roma la meva dona i jo amb el cardenal Ratzinger – esdevingut anys després Papa sota el nom de Benet XVI –, a l’explicar-li la nostra identitat catalana i no castellana (espanyola), ens va dir que era una llàstima que a la Prússia pre-bismarkiana no és tingués gens clara la qüestió de l’existència d’un poble – els catalans – amb voluntat i consciència de subsistència pròpia i autòctona (com de sobte – si bé en una altra direcció – aparegué a l’Alemanya a finals del XVIII). Si hi hagués hagut aquesta consciència per part d’aquests possibles amics llunyans, potser no hauríem equivocat les aliances i el resultats actuals serien uns altres: una Catalunya Estat, assistida.

Tot plegat és, com hom comprèn, només una reflexió que potser cal reflexionar de bell nou…

Vist: 206 vegades