El meu cartipàs (de la construcció de les essències)

El cartipàs era aquell quadern en el que anotàvem tot el que el mestre deia i que no figurava als llibres, almenys tal com el mestre deia que s’hauria de dir. Aquest és potser un primer advertiment de que les coses no són o no cal entendre-les com ens diuen oficialment i/o per decret que les hem d’entendre. Al cartipàs de la meva infància i joventut hi figuren un seguit de noms que, pel que ens deia el mestre i, després, m’he trobat al carrer i a la societat, són els que m’han anat aconduint al llarg de la meva vida, fins ara.

Em plau de recordar-los i, ensems, recordar el perquè són al meu cartipàs. En primer lloc hi ha el nom d’Homer. No és una petulància, és una realitat: me’l vaig trobar al carrer, en un quiosc de diaris en què també venien llibres a molt baix preu. Havia sentit dir que tot el que sabem – sobreentès, a l’occident; a part d’aquest coneixement, a l’occident la gent comuna només sabia que hi havia el perill de la invasió groga -, tot el que sabem, repeteixo, ho hem tret de la lectura d’aquell autor grec que visqué pràcticament al llindar de les terres dites europees. Aquell autor, poeta a més, em donà els noms de les coses i me les descriví tal com  eren (llegiu-lo ara i veureu que és així). Em vaig criar, doncs, sabent el que cada cosa era perquè el seu nom m’ho deia, m’ho especificava. Tant és així que, temps més tard, em va venir a trobar un altre poeta, que em deien que era també filòsof, amic dels coneixements: era en Ramon Llull, un altre que creia que amb el coneixement de les paraules – i atès que n’hi ha molts de jocs de i amb paraules diferents, dits llenguatges – tothom, prèvia entesa del significat o contingut real, contrastat, de cada paraula, tots acabaríem entenent-nos.

Tant és així que també per aquells temps de primera joventut meva m’arribà un llibre – també dels barats – dit El criteri (tanmateix estava escrit en castellà, però això llavors era una normalitat) i escrit per Jaume Balmes; una ment, ho vaig verificar, totalment clarivident en el sentit que he anat senyalant de que els mots es corresponen a les realitats. Amb un advertiment, tanmateix, de que calia desconfiar de tot i de tots i fer-se, per sentir-se conscient del que hom sabia, un criteri propi, el que a un, pel seu tarannà i per la seva experiència i possibilitats d’adquirir-la, el convencia de la veritat verificada d’aquella cosa o realitat amb la que s’enfrontava.

Molt més tard m’assabentaria que uns escocesos, després de les cabòries filosòfiques dels idealismes i dels empirismes, havien arribat a la mateixa conclusió: que les realitats són aquelles que hom percep i del que hom es convenç que ho són perquè el mercat així ho decideix i, en aquest sentit, és constrictiu. Per tota altra cosa no calien més cabòries: hom segueix el corrent establert. Aquest gran pensador es deia Thomas Reid. Però encara hi ha un altre que em deixà bocabadat davant de la realitat natural i dels seus mots, en Verdaguer, un poeta també, el cantor de la més bella realitat immediata. El seguí de ben a prop en Maragall, que notà que la paraula, almenys fins aleshores, era la clau de tot, el sentit, el significat i la bellesa del món. En Foix ho arrodoniria al dir-nos que  “adorem el Res en múltiples imatges”, assenyalant-nos, molt català, que les coses a la nostra llengua també són designades, preventivament, res.

I d’aquí fem el salt i anem cap a les universitats, on diuen que hi rau el saber. Però hi entrem tan desconfiats que del que primer ens adonem és que la realitat la fabriquem segons el nostre cos i la seva circumstància i que el que les coses són ho decideix el transcurs del temps, perquè no som res més que el que des del passat se’ns és permès de ser si en traiem les conseqüències de tot plegat. Kant i Hegel no els podia obviar; hi eren. I tot seguit, per explicitar-ho, Benedetto Croce. Però qui m’ho feu raonable fou Ortega y Gasset, amb la seva historicitat radical.

I aquí s’acaba aquesta ruta dels mots i comença l’ascensió pels sabers controlats   proporcionats per la ciència des dels crits angoixats de Galileu; ara hi ha els matemàtics teòrics i pràctics Gauss i Gödel, el subtil Poincaré, amb Riemann i les evidents demolidores geometries no euclidianes, l’evolucionisme – les realitats no són estabilitats permanents sinó transicions per l’espai i el temps (i ja tenim Darwin i Einstein) -.

Però sobtadament se m’aparegué Reichenbag, que des del llenguatge ens advertí que socialment tot circulava ja desfigurat. Ha calgut prendre nova consciència i començar-ho tot de nou: Gaudí per la conjunció matemàtica i estètica, Joan Miró per les expressions de la sensibilitat, Le Corbusier per enquibir la gent en espais degudament habitables. I, després d’haver penetrat al realisme amoral del món concret amb Sartre, assajar de sortir-ne amb l’analítica estructuralista desconstructora de Foucault i Derrida.

En aquesta sortida ens hem trobat amb Martí d’Eixalà, que a partir de la realitat de casa – Catalunya -, s’havia adonat de l’advertiment de l’escocès Reid: que indicava que tot, totes les coses, tenen el sentit que els atorga la immediatesa. Que és on som.

Vist: 69 vegades