El paisatge des de Martí Alsina, Modest Urgell i Mir a Miró

Potser aquests dies hauríem, només, de parlar de política. Churchill havia dit que la democràcia era els menys dolent de tots els sistemes polítics; jo potser hi afegiria que és, tanmateix, un dels graus més subtils de la dictadura. A la democràcia el que cal evitar és el cabdillatge, si bé també s’hi ha d’exigir el respecte pels compromisos assumits. No cal anar massa lluny per convèncer-se’n; només observant el que passa aquest dies a l’àmbit social hom verifica que el concepte del temps que ens diuen permet funcionar el sistema democràtic – les eleccions cada ics temps o quan li convingui al líder que es troba en possessió del poder -, és el procediment just i exacte de la coerció, de la limitació que impedeix actualitzar la realitat de les forces operatives de tota societat. Sabem molt bé del desori de les estructures assembleàries en les que l’esmicolament de les decisions no permet la realització política de gairebé res; però és un fet que quan hi ha una multitud de persones que s’oposen a un determinat criteri d’ordenament social, cal reflexionar i prendre-la en consideració. Ja sabem que aquestes interrupcions massives en algunes ocasions han portat democràticament a règims totalitaris, però no prestar-hi atenció pot abocar a injustícies flagrants; cal parlar i atorgar sense embuts la part de raó que encamina cadascun dels contendents a la trifulga.

Referim-nos al cas català; és obvi que hi ha un tractament no correcte de la població catalana al conjunt de l’Estat espanyol. Si no fos real el tractament desigual i immerescut a la part catalana, aquest conflicte i tema s’hauria desmuntat a través del temps, però la realitat és que s’ha reforçat continuadament malgrat totes les diatribes que s’han entrecanviat les dues parts. La història del passat i la del present són reals i efectives, i el que és més flagrant és que en realitat hi ha un succedani administratiu d’ocupació militar dels àmbits de la catalanitat, substantiu que no amaga altra cosa que un concepte del fer i de l’existir a l’espai i al temps diferents de les poblacions suara políticament obligades a conviure. Els tarannàs català i el no català no poden conviure en un terreny dominat pels no catalans. Que hi ha maneres de percebre i actuar diferents davant la realitat ambient és una obvietat constatada, diferències de predisposició humana que només poden dissoldre’s mitjançant una força coercitiva constant que acabi anul·lant la part sotmesa, que molt sovint és la part més activa i positiva de la contesa. En tenim exemples històrics tals com el de la presència de l’Imperi Turc sobre la clàssica Grècia; però també de tants i tants grups armats dominadors que han acabat anul·lant i dissolvent les parts dinàmiques positives del territori.

Que les diferències hi són, en aquesta ocasió, però per lliscar sobre terrenys menys controvertits però perfectament documentats procediré a unes reflexions sobre com és concebut artísticament el paisatge concret del país català des de mitjan segle XIX. Maneres de mirar autòctones, pròpies, que defineixen caràcters.

Martí Alsina veu el país segons l’objectivitat naturalista global del seu temps: l’entorn en el que vivim és una realitat que cal captar amorosament i curosa segons creiem i ens han dit que és aquest món nostre, fet per habitar-lo i gaudir-lo (com una esperança pels projectes?). Però un continuador seu, Modest Urgell, amb seguretat també convençut de la realitat en la que cal viure, tanmateix verifica que aquest món nostre no deixa de ser una dramàtica lluita entre una objectivitat sovint trista i un no res de res: una línia d’horitzó ben delimitada amb un dalt i un baix en els que el reflex només acull la tristor d’unes lluites en què els possibles esplendors han estat anul·lats (visió pessimista dels encaixos socials?).

Tanmateix tenim també un Joaquim Mir que nota en la seva sensibilitat que, malgrat tot, la realitat és un constant espetec que cal recollir en la totalitat de la seva esplendorosa dimensió, mostrant-la, si s’escau, en un pregon enlluernament. El món és la nostra representació, viva, vital, immediata, sucosa, variada, indefinida i infinita, i present, per gaudir-la. El món seria una festa perpètua, fins i tot quan exigeix esforços, demana comprensió i necessita ajuda i col·laboració nostra, tant als paisatges estrictes com als que són indrets humans d’habitatge.

Capmàs que Joan Miró convertirà en la substància d’un dubtós fet creatiu, el de l’art. Són els instruments mentals o la sensualitat sensible els elements generatius de les obres? La resposta és difícil però amb els seus “paisatges plàstics” resoldrà la qüestió estant segur que en tota obra d’art el més important és el que provoca,  no el que sigui o pugui significar: la sensualitat resol l’executiva capacitat mental de l’instrument. L’obra val pel que implica i a qui implica; altrament, només goig.

Doncs bé; només entenem la democràcia quan la percebem amatent a la sensibilitat i a la ment dels que la composen i la determinen; si no és així, la democràcia és una oligarquia, el domini d’un grup opressor disfressat per la trampa aquiescent del vot buit de la voluntat creativa des del que fou emès.

Els artistes ens mostren els continguts reals dels paisatges; les estructures democràtiques hi són perquè reflecteixin la realitat de sentiments i intencions.

Vist: 260 vegades