El projecte surrealista de Tàpies

Diguem una cosa, que sorgeix de la visió directa – ara ja acabada – de l’obra de   Tàpies i que ell mai va afirmar ni negar amb contundència: que el seu comportament creatiu de base era el surrealisme. La realitat de la seva circumstància, cercada i buscada amb tenacitat, feia que en front seu s’hi emplacés en Dalí – amb qui, quan s’ho va poder permetre, va marcar distàncies -, però tampoc desitjava que se’l confongués amb en Miró (notava que entre tots ells hi havia sensibilitats diferents). Tàpies tenia prou personalitat com per no haver de necessitar assistències de cap tipus, formals o matèriques, ni tampoc, a partir d’un determinat moment, se’l va poder confondre amb cap altre dels artistes determinants de la modernitat de la segona meitat del segle XX.

Però no s’ha d’oblidar que va sorgir d’un atzarós nucli inicial, els components del qual, Joan Ponç, Modest Cuixart, Joan Brossa, Arnau Puig i Joan Josep Tharrats – tots ells sota el mític epígraf de “Dau al Set” (la jugada impossible) -   se sentien empesos per un dadaisme més de sentiments que de coneixement crític, però també, per un surrealisme orientat peld antecessors immediats (petits o grans socialment) que els impulsà a veure en tot el que els rodejava la imatge que no coincidís amb el que semblava, o que la societat els deia que les coses eren. Afegim-hi el fet polític real d’ocupació i de submissió dels desigs i de les llibertats, circumstància que provocava que davant del que fos, d’entrada el més adient a la consciència evident o crítica era dir: no! A aquesta actitud social l’ajudava, en especial, en Joan Brossa, mofeta i histriònic seriós, poeta de la incomprensió de la immediatesa i, posteriorment – resultat del surrealisme mateix però també per complement de les accions plàstiques conjuntes menades amb en Tàpies – creador plàstic sota la indicació “d’objectes poètics”. Obvi, en Brossa notava i mai negà que se sentia de soca-rel surrealista: tot era el que pugués venir de trascantó. Tots, aleshores, érem d’antuvi dadaistes (perquè menysteníem i ens mofàvem de tota realitat oficial) i surrealistes (perquè el que quedava sempre preferíem donar-ho des de les reaccions i actituds de l’inconscient que no pas des de la racionalitat escolàstica ni de l’oficial, aquesta que no implicava ni el sentit comú, perquè ens feien combregar amb rodes de molí). Però dadaisme i surrealisme marxen ja des de l’inici conjuntament, si bé més endavant, quan hi pugui aparèixer el que Dalí en dirà “paranoia crítica”, les actituds socials i creatives es diferenciaran.

Si bé d’entrada l’obra de Tàpies és dadaista de concepte, verifiquem que hi ha una exaltació de l’insignificant; el que és disminuït, minvat, al marge dels valors de qualificació social, és el que l’interessa. Aquest atansament té lloc tanmateix des del surrealisme perquè és a través de la seva consciència (millor dit l’inconscient antisocial que adopta) que s’adonà que per a una mentalitat surreal (l’automatisme psíquic crític i sense censures) el que val és la projecció que hom llença a o provoca en o sobre les coses i que motiva que realment aquestes coses, aparentment insignificants, siguin els continguts reals importants i determinants del nou tipus de creativitat (“l’escarnidor de diamants”, dirà Cirici en aquells moments inicials).

Per les motivacions psíquiques personals mateixes, establerta la contradicció dadaista amb la realitat objectiva (“tot és una altra cosa” li va precisar aleshores Arnau Puig), posat de manifest que la realitat no té més valors autèntics que els que li atorga i assumeix qui la consum, qui se l’apropia, Tàpies procedí a un tancament radical sobre sí mateix, s’entotsolà, s’amuradà; la realitat estava darrere del que no es podia mencionar: murs, tanques, cledes, bastidor de la tela, els cartrons de l’embalatge, no l’embalat, les pàgines dels informatius no valien pel que informaven sinó per ser paper arrugat i inservible. Això era el que mostrava la seva personalitat invertida: oferia al món no un contingut altre, diferent, sinó un no contingut que, com a màxim, permetia desvetllar sospites sobre que quelcom ens era realment amagat. I quan reprenia els objectes en la seva objectivitat ineludible aleshores els mostrava en el seu contrast cultural més irònic i ofensiu: els xerriqueixs de la porta metàl·lica associada a les subtileses del violí. Res era el que era en la seva funció social sinó tot el contrari, les realitats eren per ocultar la funció que mostraven; o potser només eren el que mostraven: objectes només vàlids si eren posseïts i en la mesura que ho eren. Tanmateix amb aquesta actitud arribà a provocar un distanciament entre el que mostrava i l’ús social. La seva visió i actitud surrealista fou total fins que la realitat creada mateixa se li capgirà i aleshores aparegué, de nou, el valor de l’insignificant, del mínim, del reduït, del només pel que serveix, i tot mostrar-ho amb la màxima dignitat, des de la seva “suprema dignitat” (samsara). Aquest radical distanciament objectivà, sacralitzà els objectes escollits per l’artista que, ara, és el que ens ha deixat entre nosaltres: impressionants, enigmàtics mentre els continuem considerant, atrapats com estem, en els seus plantejaments. Les obres d’art potser només ho són, i són vàlides, mentre provoquen. El que no entra en contacte amb una consciència no existeix: pura rutina, parets brutes, fangar (el darrer dels nivells del que inevitablement afecta el fet quotidià d’una sensibilitat, d’una moral).

Vist: 212 vegades