El sentit pregon de l’Onze de Setembre

El 1714 ha esdevingut ensems que una realitat també un símbol. Símbol que ha esclatat i s’ha imposat per on menys, potser, es podia pensar; en que fos l’inici d’una realitat que paulatinament s’ha posat de manifest: que és que des de la realitat, des de la vida mateixa – amb els coneixements que cadascú o el grup social en què viu aporti com cultura – comença tota objectivitat; les coses esdevenen, es construeixen des del que en som capaços i aquest construir – o destruir – és constant: o endavant o endarrere. Els ídols, les esperances, desapareixen perquè no són res més que impulsos positius o negatius que només són vàlids si els recolza els estructura, la realitat del fer quotidià.

Al capvespre de l’onze de setembre, després de la jornada de lluita sense treva i gairebé sense sentit donades les coordenades internes i externes de la situació bèl·lica real, els catalans de sobte s’adonaren que la realitat acabava de néixer en aquell moment. Des d’aleshores verificarien que res del que formava part de l’abans tenia sentit perquè sempre tot s’havia viscut des del i en el respecte del que se’ls deia que era la realitat: el comú dels humans són l’escarràs de l’existència, que cal seguir amb obediència per atènyer una vida altra perquè aquesta només correspon en la seva plenitud als poderosos, als millors de l’espècie; a la resta dels humans, els altres, els correspon ajudar i fer possible que aquest imperatiu d’estaments de qualitat a l’espècie s’acompleix. Perquè això sigui factible cal respectar i acceptar cegament tot el que se’ns fa fer per part  d’aquells que es deien ells mateixos reis, mandarins, garants de l’estructura i de  l’ordre. Ho va advertir i ho imposà immediatament el Decreto de Nueva Planta.

Sembla que hagi volgut relatar un conte de dispersió de cabòries i capficaments  per ajudar a passar unes hores sense – així és vol – altre contingut que l’obediència i la submissió. Però aquesta no és la meva intenció. El que vull és mostrar el ple contingut d’una data aparentment com qualsevol altra però que en realitat és plena de dimensió humana.

Explicaré, tot recordant uns fets reals i magnificats, les paraules que en un  setembre també del 1713 – ho recorden i rememoren les cançons populars – va proclamar Bac de Roda (Osona, ?- Roda de Ter, 1713) davant pel piquet d’execució de les tropes de Felip V:

No em maten per ser cap lladre ni tampoc per ser cap traïdor sinó perquè he volgut dir: que visca sempre la Pàtria!

Aquests mots, al marge de la seva grandesa d’esperit, poden semblar avui fora de text i de context. Però no és així. Els mots són pronunciats davant d’un piquet d’execució i confirmen la voluntat i el coratge de qui els proclama i s’hi aferra, precisen que l’execució de què és víctima Bac de Roda no té cap causa social comuna punible; a qui volen executar no és ni lladre ni traïdor, s’ha limitat a expressar amb voluntat ferma que volia que se li reconeguessin les seves arrels, no només les que l’impliquen a la terra d’on prové i on viu (seria la vella intenció del concepte de matriarcat) sinó que també cerca el reconeixement i l’acceptació  d’aquelles altres arrels – potser mes difícils d’arribar a comprendre però que impliquen la mentalització, una conceptualització dels fets i de la realitat social executiva i executada – que ens entronquen a l’esperit que omple el col·lectiu de l’existència de les persones, noció que aleshores encara es designava com patriarcat, la pàtria, i que setanta anys després Herder designaria com Volksgeist.

Pensem que durant molts segles el cantó heroic vital dels humans es traslluïa i manifestava a través de la història i llegenda de la clàssica Grècia de les ciutats-estat, polis, entitats autònomes i amb caràcter propi i únic; maneres específiques d’enfrontar-se amb la naturalesa i amb gent tan ferrenya com l’assenyat i l’incorruptible Sòcrates, i també de l’antiga Roma republicana (la dels Catons i la dels Horacis). Amb aquests termes, vius aleshores però arcaics ara: matriarcat, arrel natural; patriarcat, concepte de la realitat projectiva, des de la qual s’emprèn tot. Aquí, Pàtria és, significa, no només el Pare – la presència d’un projecte vital global – sinó l’afermament d’aquest projecte a una tasca i a una escomesa que ningú ens mana però que tots ens sentim impulsats a realitzar. Dir que visca sempre la Pàtria vol dir que visqui el nostre projecte vital col·lectiu [Que en la noció herderiana de Volksgeist seria naturalista i, actualment, geopolítica].

És aquesta proclama, que neda precisament entre els catalans aquell onze de setembre de 1714, la que les tropes de Felip V volien aniquilar en i per l’execució fellona de Bac de Roda, però que els nous temps de consciència i pensament portaven vers l’alliberament dels futurs pobles oprimits.

S’han acabat els onze de setembre de desferra per esdevenir data d’inici executiu de la comunitat catalana. Integrada i col·laboradora, obvi, a totes les altres comunitats que es proposin establir aurores noves.

Vist: 127 vegades