Elogi de la incomunicació

No es tracta d’una ironia com, més o menys, va voler escriure Erasme respecte de l’estupidesa del seu temps (oh, sarcasme, el del Renaixement del XVI), sinó d’una realitat actual que ve després d’haver –jo mateix el primer– lluitat per evitar la incomunicació mental, mal, creiem, de tot els averanys que ens pertorben i després d’haver aixecant grans obres literàries mostrant el valor negatiu –contradictòriament positiu– de la incapacitat humana d’arribar a entendre’s.

Doncs bé, he arribat a la conclusió que la gran solució contemporània de tots els nostres mals mentals i morals és que mantinguem una ben correcta i tancada incomunicació; com més incomunicats entre nosaltres –especialment entre cultures– estiguem els humans, més possible serà la convivència. Com, pensem, així succeïa a l’edat mitjana en la que subsistien en convivència en un mateix territori tres comunitats mentals i de comportament tan contradictòries com la jueva, la cristiana i la musulmana. Cadascú feia la seva en coherència a la pertinença al seu cos social; òbviament en aquest sentit no s’entenien, però era indiferent perquè cadascú acceptava de l’altre no el que l’altre en el seu sentit propi li oferia sinó el que a l’acceptar l’objecte motiu de la comunicació el receptor ho rebia l’objecte de canvi segons el seu, el propi, sentit de la cosa i no el que l’altre li atribuïa. Les coses varen començar a anar malament quan l’un o altre va voler fer entendre a l’altre que allò que li transferia o rebia tenia el sentit únic que l’un o l’altre creien que tenia i que era aquest el seu únic i vertader sentit.

Quan hom es va proposar entendre’s unificadament –que les coses, les realitats, només tenen un sentit únic– va néixer la pertorbació i la ruïna de la convivència, aparegué la incomunicació conscient. Era obvi que el que deia l’un era incompatible amb el que deia l’altre; que cadascú tenia la seva visió del món, aquella que li donaven les seves capacitats i l’entorn des del que podia exercir-les. Res possibilitava una visió unificada de les realitats. Això s’ha observat des de sempre i és el que entre els francesos i el hispans sempre s’ha dit, que el que és vàlid d’un canto dels Pirineus no és vàlid a l’altre cantó. El per què?, l’explicació l’acabem de donar, cadascú entén, comprèn i se serveix del que té a mà segons el seu lleial entendre i saber. Mentre aquest principi del saber pràctic sigui vàlid, res hi ha a fer per a una unificació. Només la praxis vital i la ciència fan que s’acceptin o que hi hagin principis més amples. Com verificació em remeto a la realitat de l’existir.

S’està al mon segons una fe (les coses són així perquè són així); aquesta fe hom se la troba al grup social en el que neix i viu i és l’element unificador,  “la cultura” del grup. Fe i cultura venen a ser la mateixa cosa. Mentre hi hagi fes (siguem malèvoles i diguem que en el fons les creences són fes –punt de vista, perspectives– diferents sobre les coses que ens entornen). Així mentre hi hagi fes diferents, la pau no serà possible al mon. Quan s’ha conviscut pacíficament és quan una persona, una comunitat, no ha qüestionat ni s’ha preocupat de la fe de les altres persones o comunitats: cadascú la seva, és la seva poètica per estar al mon (com molt bé ho va entendre William Blake).

Tot això m’ho ha confirmat una conversa mantinguda amb un català resident des de fa sis anys a Xangai. És una persona d’una certa edat – els seixanta anys – per a qui aprendre seriosament el xinès esdevé gairebé impossible (ell m’ho deia principalment com una qüestió de fonètica) i que, accepta aquesta impossibilitat de comunicació; en canvi pels fets concrets de la vida, de la subsistència, tot funciona a la perfecció amb tothom: cadascú (els xinesos també) accepta de l’altre el que ell creu que accepta i no li importa què entén l’altre per allò que rep o li ha lliurat si correspon a la funció que ell espera de l’objecte rebut o lliurat i pel qual s’ha establert la funcionalitat de l’intercanvi o transacció vital. El llenguatge comú, aquell que tots entenen és el diner: hom paga el que pot pagar per allò que necessita i hom rep en diner el que creu que ha de rebre per allò que cedeix. Els usos de la mercaderia, o les motivacions de l’acció de canvi, no importen ni correspon entendre-ho als altres.

Les fes separen; els diner possibiliten la convivència. Així de clares són les realitats de comunicació possible entre comunitats diferents. Tot allò de les teories de la incomunicació i dels llenguatges absurds són cabòries de tesis messiàniques.              

Vist: 7 vegades