Els colors de les imatges

Recordo des de ben jove els colors que tenien les imatges: eren totes en blanc i negre però n’hi havia també mostrades sobre un suport de paper de color sanguina o bistre, groguenc. A totes elles el que es mostrava generalment eren figures humanes, persones, homes o dones, però hi havia aquelles que semblava que es feien perquè els petits, els infants, ens hi encantéssim: eren les fotos on apareixíem “retratats”, gairebé sempre amb un joguet (una pilota o qualsevol altra andròmina) disposat prop nostre sobre una cadira (o tauleta); era el retrat que certificava la nostra existència, la nostra presència a aquest món. Una mena d’imatge icònica de certificació policial. Recordem que ja ben abans d’acabar el segle XIX, les estructures penitenciàries utilitzaven el petit retrat frontal i de perfil de cara com a fitxa identificadora. Com recorda oportunament Foucault a Vigilar i castigar, gairebé sempre les estructures de control ens acompanyen des del naixement.

Però no és de les circumstàncies especials d’aquestes fotografies que volia parlar. Volia referir-me a un altre tipus d’imatges fotogràfiques que ens acompanyaven pel nostre camí cultural des de bon inici i que, crec, ajudaven a construir-nos el món des d’una determinada perspectiva i plantejament òptic, molt diferent d’aquella manera de mirar o veure “natural”, o d’aquella altra manera que els privilegiats tenien de fer-se una idea del món: a través de les obres d’art, de les imatges, dels dobles de la realitat que els artistes elaboraven. Tinc ben present que hi havia les fotos dels llibres il·lustrats, amb làmines a part o amb fotografies impreses a la mateixa pàgina de text. Aquestes il·lustracions eren fotografies de quadres d’obres d’art, de pintures d’artista que reproduïen imatges, episodis o escenes de la vida, o a ella atribuïdes, del passat històric o d’un present més o menys llunyà. Aquest tipus de llibres venien a ser una autèntica fototeca de la memòria històrica i de la realitat quan no ens trobàvem davant de la realitat mateixa. D’aquesta manera teníem, posseíem, la realitat del món des de la seva imatge. La història real del món – aleshores no era fàcil desplaçar-se d’un indret culte a un altre; calien molts déus i ajuts – era doncs una història albirada en blanc i negre o, si és vol, en grisos, aquell to més o menys platejat que oferien les imatges fotogràfiques de la realitat reproduïdes als llibres. I moltes d’aquetes fotos venien signades específicament: foto Alinari; n’hi havia, obvi, també amb altres noms com Anderson, Bulloz. Broggi, però era aclaparador el nombre de vegades que la foto portava el nom d’Alinari, uns fotògrafs italians que des de finals del XIX aconseguiren el permís del Museu Vaticà i el del Louvre per aixecar inventari fotogràfic de tots els seus fons i – obvi, previ pagament de cànon – autoritzar que la imatge, amb la signatura d’autoria del fotògraf, circulés pel món.

Pensem que abans d’aquella possibilitat de coneixement per imatge – oberta per la fotografia – eren pocs els privilegiats que podien veure del ”natural” l’obra pictòrica de l’artista al·ludit; oimés si es tractava d’uns quadres d’història que, se suposava, eren imatges de la realitat vera, atès que estava establert que allí hi era representada tal qual la realitat, mostrada en la seva fidelitat. Així doncs, a la memòria, la realitat del món era una realitat en grisos. [Encara recordo molt bé com en Francesc Català Roca no volia acceptar la fotografia en color perquè, deia, al nostre interior biològic no hi ha color, tot hi és en blanc i negre]

Doncs bé, la nostra realitat (la realitat formalitzada en imatges mentals) ha estat, des de finals del XIX, en blanc i negre. Però les tecnologies han canviat i els sistemes i mitjans de reproducció d’imatges també. Fent-ho breu, recordo molt bé com durant els anys trenta i quaranta aparegueren un llibres, d’edicions suïsses Skira, dedicats a la història de l’art i dels artistes de tots els temps; reproduïen unes imatges amb color bituminós. Creiem que les obres d’art i, en conseqüència, la realitat mental tenien aquells colors. Ho escric perquè ho vaig viure – jo i els meus companys artistes d’aquell temps – i nosaltres aprenguérem el cubisme i l’expressionisme des de les il·lustracions en blanc i negre o d’aquelles que en deien color i atmosfera pictorialista [fotos, cert, artísticament extraordinàries], que reproduïen els llibres o les revistes del moment. Després vingueren les imatges “agfacolor” (o quelcom de similar), d’uns colors vius, retallats, precisos, concisos. Des d’aleshores ençà, fins als colors digitals, hem anat variant atès que variava la informació, la coloració mental de la realitat. Com un altre incís, he de dir que durant un temps vaig treballar com responsable d’imatges a l’Editorial Salvat i, aleshores, el problema de la reproducció eren les tricromies i/o les quadricromies i m’ho havia de mirar amb un comptafils per decidir quin era el color real, si no de la realitat sí de la imatge que jo volgués – o l’editor imposés – de la realitat del nostre entorn.

El clàssic ja ho sabia tot això i deia que tot és del color dels vidres de les ulleres que portem. Però som tan tossuts que ens pensem que les coses només tenen un únic color, el que decidim que tenen, o que la realitat social o política imposa que la realitat té.

Però tanmateix alguna cosa de nou hem après: des d’ara vigilem i controlem més, el que ens és propi i el que ens planten al davant.

Vist: 229 vegades