Els economistes i les cloaques societàries

En una època, primers setanta del segle passat, que jo treballava a l’editorial Salvat en la confecció d’un diccionari enciclopèdic en català, un dels col•laboradors permanents de redacció en qüestions econòmiques era en Rafael Tasis, un xicot de mitja edat que havia estudiat economia a la Universitat de Barcelona i del qual jo havia conegut el seu pare, escriptor català refugiat a França, des del 1939, també anomenat Rafael. Aquest fet feia que tinguéssim una mica més de confiança l’un envers l’altre i que parléssim d’algunes coses que es millor callar-se-les. Un bon dia li vaig preguntar com s’ho feia per estar al corrent de les qüestions d’economia que després sintetitzava en articles publicats a l’enciclopèdia. Em va contestar sense més ni més que llegint els diaris. Em va sorprendre perquè jo mateix per parlar de coses de filosofia, sociologia i art tenia en moltes ocasions de llegir enormes patracols –com em succeïa pel cas de Sartre [L’idiot de la famille o Critique de la raison dialectique], la qüestio de Heidegger i el nazisme [Hugo Ott o Víctor Farías] o sobre com anàvem les recerques en torn de l’obra de Picasso [Roland Penrose o Palau Fabra] i de Miró [Jacques Dupin o Margit Rowell], per només citar alguns exemples– per poder elaborar uns textos mínimament dignes i satisfactoris.

En canvi, en Tasis, per parlar d’economia –el gran problema de la humanitat d’aleshores, amb àrees d’influència econòmica i política de tot tipus i pressions– només li calia llegir els diaris; en tenia prou. És clar que el marxisme ens havia alliçonat sobre el que és l’economia i Weber, Keynes i d’altres ens parlaven d’unes complexitats inabastables, fins el punt que hi havia un Premi Nobel sobre economia. I escoles especialitzades a Londres, Chicago i, a Barcelona mateix, ESADE (després d’haver transformat la senzilla i eficient “Escuela de altos estudios mercantiles” en una Facultat d’econòmiques, fins i tot en ple franquisme on tot funcionava a la bona de Déu i de la voluntat dels Governadors Civils o dels Capitans Generals.

Potser aquesta era la realitat que havia olorat en Tasis: que en economia les coses van com van en funció i estreta relació amb els poders establerts i res de lleis ni principis, atès que els senyors poderosos es passen per on l’espatlla perd el seu honest nom tot el que fa referència a negocis i beneficis, cadascú fent el que li dóna la reial gana. I aquesta realitat és la que es pot trobar llegint els diaris, no només espanyols sinó els de l’estranger i de tot el món sencer. L’economia és una post-ciència de les clavegueres de tota societat; les pàgines de rumors i de successos socials i polítics dels diaris són les més adients per apropar-se a la realitat. Em sembla que no caldria cap més comentari si ens volguéssim referir a l’actualitat econòmica mundial: malauradament la humanitat actual n’està vivint un dels pitjors moments.

Però sí que em sembla que convé recordar –cosa que no va voler fer mai en Tasis– que algunes tesis d’orientació econòmica se’n poden extreure de les realitats, encara que sigui de claveguera de la pràctica econòmica quotidiana. Repassem alguns noms: els clàssics: Adam Smith (els homes es mouen per passions), Karl Marx (les coses tenen el valor de cost i el valor d’ús i aquests impliquen el de la matèria prima, els salaris i els profits).

Ara passem als “moderns”: W. Pareto: les desigualtats són inevitables a qualsevol societat, atès que si bé l’economia política no ha de tenir en compte cap principi moral, tanmateix sempre que es prengui una mesura concreta té la seva repercussió i conseqüències econòmiques i, també, morals, religioses i polítiques. La societat és un tot amb humans en acció i reacció. J. M. Keynes acaba amb la farsa del patró or i estableix l’estratègia del paper moneda. Schumpeter: les societats, per subsistir, tendeixen a socialitzar-se. J. K. Galbraith: la publicitat, la comunicació informativa, esdevé un motor de dinamització. J. Stiglitz: la dinàmica econòmica és una qüestió que depèn estretament de les informacions. R. Mundell: la moneda única permet regular i orientar els mercats constituïts. No puc oblidar M. Friedman, que cínicament diu que els humans es troben en una selva d’asfalt i l’economia no és altra cosa que una pista d’autoxocs.

Em sembla que si tenim en compte el que hem dit fins ara, verificarem que sabent quin és el contingut brut i necessari de l’economia –les deus de la qual cal anar a cercar a la quotidianitat més estricta de tots els nivells socials establerts– tanmateix la dinàmica real del tàndem economia-societat procedeix a determinar certes regulacions que cal tenir en compte per no sorprendre’ns massa i no engegar-ho tot a fer punyetes.
L’amic Rafael Tasis ho havia resolt llegint el diari per informar els lectors de l’Enciclopèdia. Tanmateix ell, persona sincera i honesta, no volia opinar.

Vist: 15 vegades