Els escacs i la política

Sempre s’ha dit que els escacs són un dels jocs més nobles que hi ha i que l’expert en aquest joc és normalment una persona ponderada que sap en tot moment el que fa, atès que per ser un bon jugador d’escacs el que cal és estar sempre ben posicionat per poder executar la jugada que menarà vers el triomf total. Als escacs es tracta sempre, doncs, d’executar jugades en funció de les possibilitats i en funció de l’objectiu final, que és la immobilització operativa total del contrincant.

Doncs bé, conversant amb polítics professionals – quina ironia que hi pugui haver polítics professionals si la política en tot cas és una acció que es desplega per poder, sense topades ni greuges, portar a cap uns propòsits que beneficien el major nombre de ciutadans -, m’han explicat que la política no era així, sinó que en política del que es tracta és de dur a terme el més destrament possible un seguit de jugades posicionals: partint d’uns ideals o objectius – el que et diu el partit o fragment de la societat que t’ha designat -, el que has d’aconseguir és imposar el que et sigui possible de la teva jugada al bell mig dels objectius dels altres, que el mateix faran amb tu. No tindran en compte res, ni positiu ni negatiu, del que tu puguis defensar, només buscaran anul·lar-te. Es tracta de jugar amb els elements o entre els elements que tinguin els altres. El professional de la política el que cerca és aconseguir entaforar a la brega el major nombre de trossos, del propi ideari o dels seus interessos, que li permetin extreure’n prebendes i beneficis. No es tracta de guanyar la partida sinó d’aconseguir paulatinament construir el teu projecte amb els elements que remenen els altres, donat que no els pots eliminar. El resultat obtingut és el desori, un sargit incoherent, un patchwork, en el que tot hi és contradictori i en perill de constant explosió; si no hi ha qui ho trenqui abans.

Hom queda astorat davant d’aquestes evidències perquè aleshores fer política no és menar una bona partida d’escacs – atès que l’ideal prefixat no el pot executar cap dels contendents – sinó ser el més hàbil per mantenir el parrac provisional realitzat, el cataplasma amb què es calmen les roentors del viure quotidià, l’anar tirant.

Resulta, doncs, que la política consisteix en “jugades posicionals” no segons el noble joc dels escacs sinó segons la bruta realitat d’un viure social més o menys pacífic, i que en la realitat que aquestes oferissin hi residiria l’única possibilitat del conviure pacífic en una societat enfrontada per diferents ideals i/o interessos en i segons el sentit i dimensió del viure. Churchill, un pragmàtic desvergonyit, un home de bombin londinenc que només entén en bons resultats favorables a la tesi pròpia i que ignora el proïsme si no el beneficia, ho va dir ben clar: la democràcia és la menys dolenta de les diferents formes, tesis o manipulacions del governar.

Aleshores no ens queda altra possibilitat que romandre en aquest sistema per continuar justificant el fàstic diari de l’existir. No s’astori ningú per haver d’assimilar existir a fàstic atès que hi ha existències ben còmodes i satisfactòries per qui les viu ben acomodat. El fàstic es referia per aquells que veuen impossible la realització del seu d’ideal i, també, per aquells que, tenint-ho tot, encara troben petits entrebancs en el seu voler omnímode.

La política és un “joc posicional”; s’ha de tenir fetge per acceptar-ho atès que el posicionament consisteix en jugar sempre obstruint el joc dels altres; aspecte que gairebé implica que qui jugui no cal que tingui objectius ni ideals sinó que només li val que sigui un simple jugador professional. Així doncs, reconeixem-ho, el polític no és de fiar: el podem trobar, per la seva condició metastàtica, a qualsevol indret.

Aleshores poden preguntar-se, aquells pels quals se justifiquen els idearis polítics, els votants: per a què serveixen els vots? Per amenitzar un circ d’incoherències? Els ferits físics i morals de les conteses pels ideals, els bandejats per la impossibilitat d’incorporar els seus objectius en un grup de pressió, els marginals, els marginats, els apartats de tot projecte establert, de què serveix el seu patiment social (la manca de reconeixement de la seva identitat) i quin sentit té la seva marginació, en cap cas buscada? Tots aquests testimonis d’unes realitats, d’uns delers o angoixes que no entren en joc, què hi fan entre nosaltres? Res de res, no són tinguts ni de comparses. Aquest ja no és el viure inútil de Sartre ni tampoc els correspon l’apel·latiu de salauds (aprofitats de la circumstància), atès que escauria millor als polítics.

Voldria sortir-me’n d’aquest atzucac: quin joc nou em puc inventar? D’entrada el que cal és – utilitzem un bon mot socialment acreditat – des-construir (no destruir), reduir la realitat als elements constituents i començar a establir no el joc de l’acuit i amagar (el que ha succeït ha succeït, i el que és aportació és aportació) sinó aquell joc que la realitat, amb projecte previ (on hi som tots), permet.

Vist: 239 vegades