Els mots, les frases i els discursos d’Aristòtil a Chomsky

Va ser l’altre dia un biòleg qui em va obrir els ulls sobre el que ja sabia des ben jove: que els mots tenen les seves propietats, que no són les mateixes quan s’emplacen en una frase i, molt menys quan formen part d’una reflexió o d’un discurs. El biòleg va dir, què fem quan ens dediquem a la biologia?; a estudiar les maneres de follar més satisfactòriament?; a trobar productes que enverinin o que sanin els cossos vius?, o bé, simplement, a estudiar la vida en els seus processos naturals i espontanis. És només estudiant la realitat d’un cos en la seva espontaneïtat vital que podrem començar a esbrinar què passa a la realitat corporal de cada cos. I aquí ja ens trobem a la segona de les advertències inicials, el mot en una frase; què diu el mot bio considerat en un cos, en un camp delimitat i no en un maremàgnum cel·lular. El mot bàsic bio i el seu company en aposició – igual categoria lèxica que el primer però acompanyant-lo i matisant-se mútuament – ens diuen que cal estudiar un cos en la seva delimitació i no la vida en general. No es tracta de trobar l’origen de la vida – qüestió còsmica però no humana – sinó com es desenvolupa la realitat processual i relacional entre les cèl·lules que conviuen en un camp determinat; ell mateix, cert, relacionat amb altres camps igualment determinats – amb segurament interactuació – però que té la seva realitat vital (estem parlant de bio, vida concreta, individualitzada, aquella obsessió que tan preocupava ja els filòsofs de tots els temps: la determinada quantitat de matèria viva que és una persona concreta, la única que ens interessa considerar, atès que si ens preocupem de tot plegat és perquè ens trobem vius i conscients, en primer terme, de nosaltres mateixos i, tot seguit del que ens envolta [passem de llarg, però per aquí hi circula el que els grecs en deien el pneuma (l’aire) o el nous (pensament, que circula com un aire, impalpable però real), és dir allò que fa que la vida sigui viva i no sigui mort, privació de particularitats vitals], el món concret que afecta la nostra realitat vital, vida que, dit en termes de filosofia actual en diem existència: “ser real aquí”.

Com hem anat verificant al passar del mot concret al mot entre context precís ens hem trobat que el sentit que enteníem com bàsic s’eixamplava i, tot seguit, en reflexionar, en extreure conclusions lògiques del que plantejàvem resulta que hem anat a parar a factors que afecten la vida, el bios biològic i motiven que cada cas sigui una qüestió particular i no quelcom generalitzat si bé, aparentment, tots els humans som iguals, formalment, però només formalment, atès que aquí comença una altra valoració possible del mot vida: una trajectòria que ho inclou tot i que pot esdevenir una novel·la, que seria una vida viscuda socialment però que no és la vida que estudia la biologia mèdica, que estudia la vida en cada cas concret en el que afecta el cos, encara que els factors externs, designats com binòmics, realment alterin la vida normal i la condicionin molt greument.

Una reflexió, aquesta, que ens enlaire, per a l’ocasió no per factors de filosofia del llenguatge sinó, precisament per la política o sociologia del la vida, que ha introduït als cossos vitals elements procedents d’estadístiques, de gràfics, de previsions i de projectives, absolutament irreals – nascuts dins de l’olla del guany, del benefici econòmics empresarial o personal –  però que perjudiquen els factors estrictament vius, els elements vitals, aquells que la biologia estudia, ara, com malalties,

És que estem malats de biologia lèxica, de factor actius sobre la nostra ànima que alteren dràsticament la biologia estricta. Els biòlegs no poden penetrar a aquests factors, però els filòsofs sí que hi hem de penetrar perquè són elaboracions socials sobre les que cal vetllar, desemmascarar o si més no denunciar com anti vitals, factors inútils, gratuït i mancats de consciència moral, en el sentit que els que motiven aquestes realitats en realitats estan malats contra la humanitat.

Avui dia quan parla un polític acte seguit hom es prepara per defensar-se dels danys que causarà a la societat tot servint-se d’un mots que ens han ensenyat a l’escola

Com que hi tornarem, recordem el que hem pensat sobre els llenguatges: instruments de comunicació, instruments de domini i, actualment, instruments de destrucció de realitat social. La impossible convivència de cultures n’és exemple.

Afegit de circumstància: en el llenguatge de la filosofia estructural contemporània aquestes reflexions entre Gorgias, Sòcrates, Plató i Aristòtil són designades per mot (signe i significat), text i context, respectivament al que he assenyalat. Derrida és el màxim desestructurador de les estructures, deixant-ho tot penjat; i Chomsky que  intenta comprendre la incomprensibilitat contemporània.                    

Vist: 66 vegades