Encaixar sentiments i raons

El coneixement és el resultat d’una combinatòria de sensacions (estímul-resposta) sensibilitzades (conceptes visuals, ha arribat a dir Rudolf Arnheim; jo diria: conceptes sensorials-socials), entramat engalzat en relació o funció de la circumstància perceptiva…

El coneixement pot esdevenir una “docta ignorància” si hom roman instal·lat només en el flux de sensacions: un gaudi intern immens que et transmet la riquesa infinita de l’entorn. Aquesta actitud correspondria al budisme (només rebre i gaudir-ne; fins i tot del dolor del foc que crema o del podriment, consum inexorable, del que hi ha). Hi ha l’actitud de rebre aquelles sensacions i viure i sentir-s’hi cofoi, permetre conscientment que et recorrin (seria el sintoisme japonès). Però també es pot prendre l’actitud de rebre les sensacions i extreure’n encara més satisfaccions, desenvolupar-les (actitud “zen”, amb resultat d’una possible estètica zen).

Hi ha una filosofia que s’aixecaria des de la realitat, els sofistes i els peripatètics; una altra que per justificar aquest possible coneixement establiria que hi ha una realitat superior, amagada, de la que la realitat concreta en seria només el reflex. Aquesta postura permetria elaborar un àmbit d’entelèquies que seria el de la metafísica: el regne aparentment explicables de l’inexplicable (les simbologies). De les que en deduiríem les doctrines de la doble veritat: aquelles que es desprenen de la realitat mateixa i aquelles altres que elaborem per explicar el que no entenem: les simbologies, les teologies i les mitologies.

D’aquí se’n desprendria el domini de la doble veritat (que res té a veure amb el relativisme modern): la racional i la teològica. Llull, comprensiu, assajaria d’unificar-les i establiria la lògica simbòlica: el raonament que s’explica per les realitats incompreses que ell mateix conté, que és el que és, en realitat, aquest món de meravelles.

Pensem que es tracta d’encaixar les realitats que ens creiem que existeixen amb aquelles altres –ateses a través de símbols, de prèdiques o de costums en descomposició contínua, com succeeix al món de la repetició quotidiana–, mots, signes, símbols o instruments que ens venen predicats o imposats per qui pot fer-ho o en té la potestat que li atorga la societat establerta o possessionada per algú. Els sistemes de forces, oscil·lants també a cada moment –pensem que la guàrdia pretoriana era la que va acabar designant els Emperadors de Roma  i que és el conclave el que acaba decidint quin Papa el dirigirà per imposar les idees que el conclave mateix s’ha auto elaborat–. Del respecte a qui se’l mereix es passa a l’acceptació de les arbitrarietats dels que l’assisteixen, per degenerar, tot seguit, al mesellatge d’un servei d’ordre, funcionariat o policia amb paperam organitzador perquè (successivament o abans o mentrestant) la força del diner, amb la compravenda del que calgui a preu de mercat, arrodoneixi i defineixi com és o com ha de ser la societat i cadascun dels individus.

De la subjectivitat hem passat a l’objectivitat per, de retruc tornar a la subjectivitat imposada, regulada. I és que tot sistema és coherent amb ell mateix fins i tot en la seva descomposició, que no és mai tal sinó una degeneració evolutiva, que troba sempre altres possibilitats de subsistir fins que una altra la desplaci abandonant tots i cadascun dels seus principis anteriors, perquè tot el que es transfereix és contaminat, infecciona, manté malalties, aparegudes com noves i inèdites, generades per la situació anterior.

Teoritzem en funció i relació amb el que tenim o pensem que podem tenir; i tot acabem explicant-nos-ho en la mesura en que no som capaços de trencar amb l’establert. Recordem que la malaltia del sida, quan va aparèixer va arribar per semblar una mena de “nova plaga” exterminadora de l’espècie humana, una meva de presència de l’obsolescència de tot el que havia estat la nostra cultura contemporània; fins que, un bon dia, la persistència o l’atzar mostren que és una infermetat que té els seus processos i que s’han agafar i observar conforme es vagin presentant i no segons creences o costums establerts.

Les societats obertes, pel seu mateix liberalisme acostumen a escanyar-se elles mateixes; esdevenen excessivament permissives i generen un anticossos que acaben estrangulant-les, com amenaçà de fer-ho el món hippy, que arribà a entabanar i apoderar-se del maig del 68 francès.         

Les realitats noves s’extreuen de soca-rel, veient, pensant i extraient des de que hi ha –la visió i la captació sempre ha de ser nova– realitats inesperades. El que succeeix és que les societats establertes tenen per norma adaptar el nou en el vell, desnaturalitzant i destruint, d’aqueta manera, tota altra realitat inèdita possible.  

Vist: 16 vegades