“Érem molts i diferents a la Coma”, però tots combatents per a un nou esperit i sensibilitat

(Carta oberta a Pepe Serra, director del MNAC)

Com molt bé em dius, Pepe, una circumstància – i el que genera – és la de la sensibilitat i el món de les formes que en sorgeix; i una altra, o punt de flexió diferent, és cada moment concret i situacional que té i ofereix la seva floració particular i circumstancial. D’aquests aspectes de la dinàmica històrica se’n poden dir – de la línia evolutiva de la sensibilitat generadora de formes – “filogènesi” i – del desenvolupament particular per a cada situació – “ontogènesi”, termes emprats en biologia que indiquen, el primer, els tensors vers un pensament i una sensibilitat nova i, el segon, els caps de brot que intenten conduir-hi. Aplicant aquesta observació de la realitat dels fets, observem que els estudiosos dels fenòmens socials – són els que ara ens interessen – s’adonen que primer estableixen una línia general en la comprensió de la miríade d’accions compromeses que constitueix cada assoliment social. La Revolució Francesa implica el pas de l’absurda monarquia absolutista – la voluntat o el capritx d’un de sol – al domini de la realitat social pels grups més decidits que s’han possessionat de la implícita dinàmica social, el triomf de la burgesia industrial. Però en la consecució d’aquest objectiu esdevingut fita històrica van ocórrer i concórrer molts més fets, esdeveniments i circumstàncies que les que constitueixen l’organigrama establert pels historiadors oficials. Hi ha un seguit d’elements que han estat determinants i no obstant no figuren a cap paper ni document; però que van ser reals i impactants. No a les Cancelleries ni als Arxius oficials hi ha la realitat; molt sovint la trobem a les cloaques de la ciutat, als arxius de la policia repressiva, a les habitacions de les cases o a les sagristies de les parròquies, tant en el sentit positiu com negatiu, però real i existent, efectiu. De la Revolució Francesa hi ha dues històries polaritzades: la de Jules Michelet (1798-1874) i la de Albert Soboul (edició Gallimard. Idées. Editions sociales, París 1964). I el que aquí dic o podem dir de totes les revolucions i contrareformes de tot tipus d’arreu: les realitats objectivades van plenes de pamflets (molt sovint escrits a la paret amb guix), de no-documents, de documents oficiosos, d’oficials, de foc, sang, heroisme i traïció. Aquesta és la realitat: no hi ha esquematisme ni gràfics numerats que expliquin la realitat; aquesta, la realitat, és un fet que es nota per la repercussió incomprensible que s’explica per l’avenir. Tot, obvi, és molt complex; la situació al moment dels primers anys 40 del segle XX és que hi ha una veritat oficial única (fermament mantinguda pel control policial i polític de la persona i de la ment) i una realitat: que molta gent no accepta aquella versió del sentit del món i assaja de rememorar el que fou l’ahir: recuperació de la llengua i de la cultura catalana (la gestada al territori per la gent que hi viu), de fer la viu viu i subsistir, callant o mossegant-se els sentiments i, entre altres realitats també actives, aquells que donen l’esquena a tot plegat i assagen de crear – cadascú al seu àmbit estricte – una nova realitat social.

Com la història seria llarguíssima i els historiadors saben que la història és a reescriure segons qui mana i l’edita, anem a l’àmbit del pensament i la sensibilitat. El pensament es nodreix del que hom pensa segons el que veu i les lectures sota mà de llibres de vell o “antics” li ho permeten. Així, entre la gent de la que jo n’era part es gestà l’existencialisme – no hi ha cap altra veritat que la que aporta la realitat del viure quotidià – i l’expressió d’aquesta “veritat” pot revestir la faceta de la mofa i desestructuració (dadaisme d’abans de la guerra) o del surrealisme (les veritats sorgeixen de l’inconscient callat però actiu); pensades, sentiments i sensacions subreptíciament transmeses a través de la revista D’Ací i d’Allà, (desembre de 1934, per, entre d’altres, Magí, A. Cassanyes, J.V.Foix i Sebastià Gasch), flux de sentiments i pensades que donaren lloc a – entre els plàstics – el BETEPOCS (plàstics de la Llotja que optaren per deixar les seves obres a mig fer, en el moment de la satisfacció executiva), als de l’ÀLGOL i de DAU AL SET, als joves del Poble Nou (Esther Boix i Subirachs), els del barri de Sants (Joan Abelló), de Gràcia (tots els que es movien a l’entorn de Josep M. de Sucre) i altres indrets de Barcelona i de Catalunya (atès que s’havia produït un intercanvi espontani d’informació i anàvem d’un cantó a l’altre [la documentació que hi ha és immensa i a aflorar per a una nova història real del pensament i la sensibilitat a Catalunya]). El 1948 s’establí el Saló d’Octubre, impulsat per figuratius compromesos políticament – López Obrero – i per dadaistes, cubistes i surrealistes. Seguiria el Grup Lais (geometria. Planasdurà, i expressionisme abstracte, Hurtuna). Dins de la tradició d’una catalanitat espiritual i catòlica a la manera de Torras i Bages, si bé republicana, es manifestaven els d’ARIEL. Establírem connexió amb gent d’altres indrets de la península (Antoni Saura, Vicente Aguilera Cerni); entre nosaltres, a Barcelona, aquells primers anys hi residia Gaya Nuño, més propens a la modernitat que a la tradició castellana (col·laborà a DAU AL SET).

Per altres aclariments, hem de dir que hi havia, també, un surrealisme feixista (Vértice, Ridruejo, Rosales) nat de la vergonya mundial d’haver assassinat Federico García Lorca. També es procedia a un tractament i lectura comunista marxista soviètica dels fets del passat i del present.

Tot plegat – molt més complex i bigarrat del que diem aquí – era la base i el ferment del qual sorgí el pensament modern actual i les segones avantguardes de què Catalunya es pot vantar. I, obvi, continuaria en una altra infinitat d’individus i de col·lectius de creativitat.

Vist: 162 vegades