Espais públics (indrets on els pobles poden expressar-se sense pal·liatius)

El que coneixem o designem com “espai públic” és un espai òbviament social, atès que dels espais que hom no pot disposar per ser d’impossible natural ocupació o de propietat privada. L’espai públic, doncs, ¿és un espai de lliure disposició o bé s’ha de demanar permís per servir-se’n? Quan hom va a “l’espai públic” – plaça, àgora, descampat dels afores del poble, ciutat o urbanització – per reunir-se o trobar-s’hi amb altres veïns o companys, per parlar en comú del que sigui, o calgui, entre tots els interessats sobre qüestions polítiques referides al conjunt de la gent, ¿ho ha de comunicar prèviament a l’autoritat competent?

La qüestió de “l’espai públic” és una vella qüestió i ja des d’antic ocupà o preocupà les societats establertes. Els clàssics occidentals nostres tenien l’àgora o l’atri per trobar-se i parlar, ultra de les coses privades, de les públiques, les referides a tota la comunitat [les termes i basíliques responen a una cultura específica de clan, de grup social, de partit]. Els dits pobles primitius tenien, potser encara tenen, “la casa de la paraula”, on cadascú anava a parlar amb els altres del que afectava a tots. Als complexos imperials, reals o dictatorials, no hi havia “espai públic” – a no ser la “plaça d’armes” de les encomiendas a sud-amèrica – atès que tot es resolia segons la voluntat del màxim mandatari o dels seus acòlits més propers.

Però el fet és que al llarg de la història es parla dels “espais públics”, allà on la gent va a trobar-se per qüestionar i dirimir els problemes que els afecten. Aquest espai es pot dir plaça major, porticada, d’armes, parc central, descampat, Tiannamen, Tahrir, era, prat, ejido, o el que sigui; però a aquests espais s’hi va – si no és que hi són – per parlar del que afecta a tots els que viuen en una comunitat.

Hom pot observar que les coses s’han modernitzat (democratitzat, diuen) i que ara hi ha els parlaments on es troben els representants de la gent per parlar dels problemes que els ciutadans d’una comunitat, per grups o individualment, tinguin; contenciosos que cal debatre per trobar la justa proporció d’afectació en qualsevol conflicte. Sí, és així; però vet ho aquí que actualment als parlaments moderns només es parla dels problemes que afecten les grans companyies i entitats d’afers i s’hi desconeixen totalment els problemes que afecten els ciutadans.

Aclarim que una gran lluita de tipus i intenció social i humanitària, des de mitjan segle XIX fins la segona meitat del XX, ha aconseguit un estatus de repartiment més o menys acceptable dels beneficis de producció i circulació de béns i de mercaderies de la societat global. Però darrerament aquest anivellament s’està esvaint, cosa que motiva que les gents, els ciutadans, tornin als “espais públics”, que són la seu del seu parlament directe, on tothom hi és escoltat amb i sense altres interessos que els de tots els que hi són presents.

La gent va al carrer, ocupa les places, perquè allò de què es parla als centres oficials o legals de la paraula, els parlaments – imposats o elegits -, no respon ni correspon a allò que són les inquietuds i preocupacions reals dels ciutadans.

Quan els parlaments ignoren el que passa a la realitat quotidiana, la gent surt a la plaça pública per substituir els parlaments amb la senzilla raó que aquests han deixat d’ocupar-se de la realitat dels interessos que afecten tota la societat. Quan a la Roma antiga els patricis s’embrancaren en afers i guerres pròpies i deixaren de banda el que aleshores se’n deien qüestions de la plebs (els ciutadans sobre els que requeia la responsabilitat laboral), aquesta es retirà de la ciutat i s’establí al Mons Sacro. Verificant la seriositat de la situació, els patricis els cridaren de nou i restabliren les qüestions essencials del col·lectiu urbà. A París, a l’edat mitjana, quan apareixen difícils conflictes socials entre patrons i assalariats, aquests es retiraven als marges del riu Sena – la grève (d’aquí deriva el mot francès que significa vaga – i s’hi quedaven fins trobar solucions.

Actualment s’ha produït el fet que a les grans ciutats on hi ha enormes places públiques, llocs inicialment previstos per a encontres festius i/o commemoratius (a vegades encerclades en forma d’estadis), aquests espais han esdevingut succedanis dels parlaments, que han deixat d’exercir les funcions que els esqueia per ser representatius de les qüestions reals i globals que afecten els ciutadans. Aleshores els ciutadans ventilen allí el que els afecta i demana solució.

Obvi que els “espais públics” no haurien de ser succedanis de res; però ho han esdevingut quan els parlaments descuiden les tasques pròpies de progrés i de benestar global i generalitzat de la societat. Obvi que hi ha qüestions de nova estructura i organització de difícil tractament i comprensió multitudinària i que no poden ser exposades planerament als “espais públics”; però els parlamentaris han de tenir la confiança dels electors i de la societat en general i saber que els cal evitar també l’estancament social en pro d’un nivell d’auto acontentament que invalidi les innovacions. Cada qüestió global al seu lloc escaient.

Tanmateix no és d’aquest enfrontament del que parlem aquí; al que ens referim és quan els interessos exclusius de les elits al govern neguen la paraula als que han de recórrer als espai públics per fer-se sentir. No es tracta de reivindicar indignats de cap tipus sinó de constatar que cal el contacte directe entre propostes i execucions, vinguin o siguin dels nivells que siguin. Els pobles són sobirans en les petites i en les gran coses, des del benestar, treball, salut i cultura fins al progrés il·limitat; i això, sempre que el seu tarannà i/o necessitats ho demanin, ha de ser atès sense que calgui recórrer als “espais públics” per exposar-ho i exigir-ne l’execució.

Vist: 404 vegades