Espectrografies de Picasso

Després d’una inconscient consciència d’una pràctica del dibuix i del color, en els traços de Picasso s’hi nota immediatament una necessitat de comprensió i de justificació filosòfica del perquè d’aquella acció gestual, que l’autor però també tot observador sent creativa i que deriva immediatament vers la noció i sentit de la vida concretada en l’expressió de sentiments i d’emocions, d’entre els que indubtablement s’hi manifestaran aquells subtils que oscil·len entre l’afecció i la força infusa i difusa de l’impuls eròtic. No debades aquells primers anys del segle XX en els que Picasso comença a treballar a l’àmbit de l’expressió i representació estètica són, precisament, aquells en els que Freud plantejarà l’ambigua i precisa qüestió de la libido, entre sublimació de sentiments i força impulsiva bàsica, causa dels conflictes psíquics socials i personals dels humans.

És per això que no crec que es pugui emprendre la comprensió del modernisme en general i el català en particular (i Picasso el viu i s’hi desenvolupa plenament) sense un ampli vol entorn no només de les manifestacions plàstiques sinó també les literàries – els narradors, novel·listes i poetes del temps i moment – afins a entendre l’art (l’expressió de la singularitat) com una psiquisme formalista.

La causa que motiva aquesta inquietud particularitzada és el fet de les analítiques d’alta subtilitat tecnològica a què són sotmeses moltes obres de Picasso del període “blau”, aquell que transcorre entre els anys 1901 i 1904 i oscil·len entre estades a Barcelona i a París. Moltes de les obres d’aquests anys són executades, retocades i repintades alguna o diverses vegades. Aquesta pràctica és normal entre artistes joves amb pocs recursos econòmics i moltes dificultats d’implantació social. Jo ho he viscut personalment i directa amb l’obra, per exemple, del pintor surrealista Joan Ponç que, ultra preparar-se la materialitat de les teles, les pintava i repintava quan canviava d’idea, d’inspiració i no tenia altres possibilitats executives.

Doncs bé, el mateix succeïa amb Picasso, realitat activa i operativa que les anàlisis de laboratori van posant de manifest i, per l’ocasió que ens interessa, es refereix a dues obres del 1903 (Terrats de Barcelona i La Vida), executades expressament a Barcelona – al marge que l’artista anés i tornés per dues vegades a París i s’enriquís amb les noves inquietuds formals que això podia comportar -. Sota la imatge present d’aquestes dues obres hi són representades unes escenes de parella humana (dona i home) estretament entrellaçades amb (a La vida) algun element complementari.

Aquesta realitat icònica subjacent a la icònica visual present es presta a una reflexió sobre la complexitat emocional inconscient, conscient i associativa de l’artista en el moment de l’acció creativa de les formes. Les figures que hi ha – a dos nivells successius superposats – sota Terrats de Barcelona i els retocs de les figures de La Vida ens donen a conèixer amb claredat que el jove Pablo Ruiz Picasso estava al corrent de la literatura de Maeterlinck (La intrusa) i d’Ibsen (Un enemic del Poble) aleshores editats (L’Avenç) i representats, a Barcelona, dins l’atmosfera modernista propiciada pel local dedicat a l’art dels Quatre Gats.

Sense cap dubte Picasso (que aleshores té entre 20 i 23 anys) coneixia l’obra de Maeterlinck, als textos del qual s’hi escenificaven o representen frases com aquestes (llegides, no ho oblidem, des del record del recent suïcidi del seu íntim amic Casagemas): el dolor és l’aliment essencial de l’amor; un amor que no inclogui dolor és un amor mort; per estimar una persona només cal contemplar-la en silenci una estona; no hi ha vides petites, quan es mira de prop tota vida és gran; en lloc de combatre per superar una dissort, val més provar de ser feliç acceptant-la. Cal reconèixer que en la circumstància actual és difícil acceptar aquell fatalisme propiciat vés a saber perquè. Però és que en front de les lluites obreres, socialismes, anarquisme, comunismes, s’hi donaven – era el que en deien decadentisme – aquelles resignacions místiques que definien que el ser humà és una persona llançada a la vida, socialment mancada de voluntat i sense consciència d’esdevenidor, moguda només per una fatalitat radical que limita la seva reacció a un moure’s només per instint, sentiment i passió. Ultra aquest aiguabarreig ideològic i sentimental imperava també un metapsiquisme teosòfic.

Obvi, el color més adient per formalitzar tot aquest contingut espiritual era el blau en tots els seus matisos, només maculat per alguna nota d’un altre color que provoqui l’esclat de la bombolla emocional. Aquesta és la història emocional de Picasso que circula i organitza l’operació creativa que se’ns ofereix als ulls i de retruc a la sensibilitat mental.

Tanmateix a l’obra visible Terrats de Barcelona, que porta l’emocionalitat esmentada en les seves entranyes, el que l’artista ens hi mostra és una composició amb blaus tractats segons una estructura formalista de plans que es podria mostrar com les beceroles del cubisme. El muntatge pictòric i expressiu executat per Picasso ens informa que ha depassat l’impressionisme i anirà dellà del fauvisme tot sobrevolant el simbolisme. Potser el jove artista es va adonar aleshores que la pintura és una metafísica dels sentiments.

Vist: 203 vegades