Estranyeses, mites, valors i virtuts (Introit a l’actualitat)

Tota virtut moral (i tot valor) és funció del dolor o del goig que ocasionen.
Aristòtil. Moral a Eudemo. II, IV

Quan Frazer – a cavall del XIX-XX – va escriure la seva “Branca d’or”, tot el que no formava part dels nostres costums i maneres de ser occidentals eren curiositats, estranyeses, chinoiseries se’n va arribà a dir. Obvi que per a les altres cultures les nostres pràctiques culturals els resultaven estrafolàries. Conseqüència de tot això resultà que el que succeïa és que cada qual expressava la vida des del propi flanc vital. Això és sobre el que ens advertia Frazer en el seu llibre i ens feia penetrar al sentit pregon que tota forma de manifestació cultural – els costums – respon a una consideració o contemplació del món des de la vida real.

Amb el pas del temps aquesta consideració i contemplació del món des de la vida real esdevingué un procediment o mètode de seguretat que es concretà amb la forma d’un mite, l’explicació de la realitat amb coordenades precises i regulars, repetitives perquè donin confiança en el seu compliment; altrament el viure seria un atzar desesperant, impossible de ser possessionat i, en conseqüència, dominable i dirigible. Els mites són uns relats organitzats en l’exposició com unes faules que aporten l’explicació de l’imaginari al fet vital real. El humans poden viure des d’aquest imaginari i els seus esquemes aporten coherència i seguretat vital. La realitat deixa de ser arbitrària per esdevenir un relat coherent, al marge de que el relat i la realitat entrin constantment en contradicció perquè el que és determinant a la comprensió no és la realitat vital sinó la trama del relat.

És en aquest sentit que la realitat acaba essent tractada tal com exigeix la coherència del relat. Observem no només els mites arcaics sinó també els moderns: tots ells cerquen que la ment recolzi en una coherència interna a la que sotmetran els fets reals i, si aquests no obeeixen, les consciències es negaran a admetre la inadequació. Per als casos de rebel·lia de la realitat respecte de l’esquema mític proposat s’argumentarà que a la realitat hi ha elements impurs que pertorben el compliment del mite. Als mites el que és important i determinant és el relat, no aquell referent al que puguin al·ludir.

Això ho veiem constantment al nostre entorn, als sistemes polítics, econòmics, religiosos, culturals que el conformen. Un seguit d’interessos per motivacions heterogènies – egoistes la majoria però fins i tot altruistes – determina que es muntin unes associacions, uns clubs, unes sectes, d’empreses, de faccions o de partits polítics, unes entitats, a l’actualitat, agrupacions humanes que s’estructuren per mitjà d’un relat, es digui reglament, contracte, base associativa, on s’especifica la finalitat, l’objectiu de l’agrupament. El que es digui i es delimiti al relat – l’escriptura, oh ironia! – passarà a ser el temps i la justificació de l’entitat, l’objectiu de la qual serà abatre tot el que s’hi oposi.

Verifiquem la realitat: tot el que no s’adeqüi als objectius de l’agrupament és a demolir, destruir, abatre; els elements del reglament estructurant es mostren i s’imposen com els reguladors de la realitat. És el relat, el mite, el que pretén regir la tossudesa dels fets. Les constitucions, les lleis, els imperatius legals són els determinants que han de configurar i explicar el que realment succeeix. És per això que tan sovint a l’actualitat ens trobem davant de tsunamis – l’imperatiu de la naturalesa, la tossudesa del fets – que ho arrasen tot en un instant i deixen el món concret en una fase nova d’inici. La majoria de les institucions negades per la mateixa realitat, tanmateix, tendeixen a reestructurar-se i continuar amb les seves obcecacions.

Això és degut a que aquells grups de pressió, aquelles estructures pretesament organitzadores han donat un pas endavant i han moralitzat els seus principis: han fet dels seus imperatius de compliment reglamentari, valors morals que, a més, han traduït en virtuts. La necessitat moralitzadora de les estructures rau en la valoració del mite mateix que les ha organitzat. Spinoza primer i Kant tot seguit – i això després d’Aristòtil i dels estoics – ho expressen ben clarament: els valors són allò que no rau a la realitat sinó a l’estructura que, perquè sigui coherent, és proposada per tramar i ordir la realitat, atès que afirma unes normes de la convivència al marge dels espais de la convivència. Ho constataran els teòrics del neopositivisme vienès just en el moment de l’hecatombe d’un dels més grans falsejaments de la realitat humana: l’imperi austrohongarès i els seus èmuls; tot era faramalla d’estament (de partit, se’n diu ara) i de vestimenta. Obvi, també n’hi havia hagut abans d’estructures similars, i continuen apareixent-ne de noves.

Llegir uns quants llibres potser ens ho aclariria.

Vist: 230 vegades