Fer, construir, Luis Marsans, amb Eupalinos i Valéry, al meu joc

Les circumstàncies reboten i aporten clarors. Vaig conèixer i tractar el Luis Marsans (1930-2015) jove, aleshores un intel·lectual físicament ranquejant, recolzat a un bastó de qualitat, fort i fi; presència que li atorgava, aquells anys cinquanta, una imatge especial de dandy anglès, molt ben vista perquè eren els britànics els únics que s’apropaven a l’Espanya franquista, bescantada oficialment arreu però considerada com la reserva mundial de l’autèntic folklore ètnic i de sentiments, posats en evidència pel record del malaurat Federico Garcia Lorca o dels defalliments de Santa Teresa – tots ells i tot plegat escenari d’unes batalles del cor que permetien jugar a freudians i trobar a les ànimes el que, tot desitjant que hi sigui, els europeus volien que fos ben allunyat de la seva.

El dandy Luís Marsans, d’americana i armilla botonada en negligée, era de la prosàpia dels banquers i de la gent de la noblesa d’afers, aleshores esdevinguts tanmateix simples marxants protegits per la llei de l’estraperlo, de la trampa i del que, ara, se’n diu prevaricació i tràfic d’influències. En Marsans era un xicot inquiet, ben llegit, parlava francès correctament i amb accent afrancesat i, per sobre de tot, era molt sensible al món de les formes i de les sensacions plàstiques i poètiques. Ens férem molt bons amics i en el distanciament, en les diferències de percepció de la sensibilitat estètica que hi havia entre en Tàpies i jo, ell, en Marsans, sempre es posava de la part meva.

La base de tot plegat es trobava en que en Marsans ho veia tot des de la subtilesa de la bellesa impol·luta, pura, neta, a la manera d’Ozenfant, de Le Corbusier i els neoplasticistes holandesos (Mondrian, Van Doesburg); però sobretot des de les reflexions d’Eupalinos o l’arquitecte, el pensament de Paul Valéry que, a instàncies del meu amic, comentàvem i des d’on intentàvem, l’un i l’altre, arribar a conclusions properes a les que ens proposava la plàstica de la postguerra mundial que acabàvem de viure. Per tot plegat, a més del llibre de Valéry esmentat, teníem el seu cèlebre poema El cementiri marí, 1920, en el que les tesis del teòric francès basava el seu concepte de la creativitat i de la perfecció formal, que aparentment havia quedat maldada per l’aparició de l’expressionisme brutal, del cubisme destructor del concepte visual leonardesc, i del surrealisme introductor a la creativitat de les vies obscures.

D’entrada, Valéry, a través del seu arquitecte interlocutor indirecte de Sòcrates, especifica que crear és construir i que per construir s’ha de saber mirar el que hi ha a l’entorn, atès que mirar és començar a conèixer, que és imprescindible per construir. Ho exemplifica dient que l’objectiu de l’arquitecte és dominar l’espai, que només es pot fer present a través de les matèries i qualitats i funcions atribuïdes, i per les disposicions possibles i adequades a conjunts que conduiran a trobar allò que es vol posar en evidència: l’espai omnipresent. És el que fa dir a Eupalinos-Valéry que a l’obra creada no existeixen els detalls. El coneixement és una comprensió global, encara que s’hi hagi d’arribar minuciosament, element a element, addició, exponencialitat o descompensació, només vàlids per a la recerca. El que és determinant al final és la globalitat, no la singularitat (confondre o barrejar aquestes polaritats implica no arribar enlloc). L’obra reeixida no fa palès cap esforç.

Al cèlebre poema de El cementiri marí hi ha uns versos que especifiquen amb precisió l’abast de la intenció creadora de Valéry – i la preocupació nostra en aquella ocasió dels anys 50 i 60 – Només em tens a mi [referint-se a la forma i al seu creador] per sostenir [sentir, experimentar] els teus temors! [els dubtes i marrades que constitueixen el camí de la creació]… Ets tu [al·ludint a Zenó d’Elea i la seva fletxa portadora del moviment immòbil] que m’has travessat amb aquesta fletxa alada / que vibra, vola, i que no vola! Aquí tot hi és plasmat amb mots, però també podria oferir-se sota la presència de formes.       

Si el món és expressió i aquesta s’ateny per la comprensió, aleshores hom pot sintetitzar la intenció valéryana així: informació més execució que implica presència, és igual a bellesa. Si procedim a l’analítica d’aquest sintagma de la creativitat i del gaudi que pel seu mateix sentit i intenció implica (altrament, per fer-s’ho tot sol al món no hi caldrien els humans), ens trobem que constantment al·ludim a la noció de forma, omnipresent i justificativa d’aquest sentir-se esbalaït davant de la realitat: informació és una captació i una projecció possible de formes; execució és la concreció creativa de formes; presència només es pot entendre mostrant-se sota l‘aparença de formes. Finalment, bellesa és aquella captació que s’esgota i s’eternitza a l’instant mateix en què la forma és captada i mostra l’adequació a la intenció.

Fixem-nos que tot plegat es refereix no només al sentit de la vista sinó a qualsevol  altre dels sentits: el tacte, que en la sensació del palp sent la bella percepció; de l’oïda, que també s’adona del compliment constructiu del so; el gust: el paladar capta la qualitat i puresa natural o composada dels elements creats que se li proposen; l’olfacte: les sentors, les olors mostren les combinatòries sense fissures que els defineixen.

Luis Marsans, aquest és el meu homenatge a la teva companyia i fidelitat de joventut.

Vist: 455 vegades