Fets, contra fets, anti fets i submergiments (Real Society)

No és el mateix el fet quan es produeix que reflexionar el fet l’endemà d’haver-se produït ni, molt menys, fer la reflexió unes setmanes, anys o fins i tot segles més tard. Els fets pertanyen al moment però dins d’ells hi ha, obvi, el fet mateix, l’anti-fet (allò o aquell que el motivà i que no és qui considera el fet pel que l’altre se sent afectat), els contra fets (aquells que sorgiran del fet mateix i que pertorbaran la solidesa, la certitud o la confiança en el fet considerat base o provocador del fet pres en consideració per qui s’hi sent afectat) i, a més, hi ha el   submergiment emergent dels fets que tot fet implica, comporta, arrossega i exigeix que emergeixi.

En definitiva que, com sempre, ja no sé què és un fet si bé sé amb certitud que tota pensada, tota acció, tota intenció té, pot assolir, la categoria de fet perquè un fet és allò que afecta l’aparició i/o presència d’altres fets, i la realitat és una successió constant de fets totalment entrellaçats dificilíssims de destriar, garbuix o aiguabarreig del que, o tots, anem a extreure el que creiem que ens afecta.

Aquestes reflexions me les provoca el llibre escrit per Francesc-Marc Álvaro titulat Per què hem guanyat, que l’editor de Comanegra acaba de treure al mercat. La intenció de l’editor era que el comentarista polític escrivís una crònica dels fets que precedien les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 setembre. La crònica se suposava interessant perquè ens enfrontaríem, crèiem, amb els intríngulis que hi ha o apareixen en tota contesa, especialment si és de política electoral. Una de les conteses – és opinió meva – més brutes que es poden donar entre el gènere humà (quin fàstic veure com es juga amb la bona fe o mala voluntat de les gents que després, pel mitjà del vot, d’haver-se deslliurat de la seva obligació moral de ciutadans, continuaran deixant que els oportunistes socials continuïn, amb l’aval  garantit de la seva voluntat expressada, fent els jocs bruts que creguin necessaris per als seus objectius, sans o inqualificables). Ja sé que aquest seguit de mots correspon a un exabrupte, però és que és un fet que normalment així i amb aquesta claredat tenen la seva successió els fets socials.

Les reflexions que de tot plegat se’m desprenen són, entre altres, la noció bàsica de la intenció de l’escriptor i de l’editor del llibre: la de traçar una crònica – un relat de fets -  perquè en el futur la gent sàpiga de què va anar la cosa. Aquí em venen a la memòria aquelles cròniques dels temps passats: les de Sant Isidor de Sevilla, les d’Alfons X el Savi, les de Bernat Desclot i de Ramon Muntaner sobre el Casal de Barcelona i/o, fins i tot el llibre de cavalleries de Tirant lo Blanc o el Don Quixot de la Manxa; tots, em sembla a mi, “relats de fets”, “cròniques” de la realitat (o almenys així jo ho he sentit dir per persones importants creadores, diuen, de cultura bàsica).

Els relats d’Isidor de Sevilla semblen ben bé estrictes cròniques: explica les coses amb mots evidents i quan creu que ho ha descrit, acaba el relat. Però, ¿el que descriu és la realitat, la percepció que el seu temps en té de la realitat, o el que el cronista creu que és la realitat? Aquesta qüestió és bàsica, i des dels intents de crear serioses cròniques (Michelet) o dels intents dels “annals” dels historiadors que es volen cronistes – per ser el màxim d’objectius – hom pensa que per saber quins són els fets cal esperar que la història en els senyali i ens els expliqui.

Una altra intenció em sembla trobar a les “cròniques” de Bernat Desclot i de Ramon Muntaner; el que es vol relatar són les faits, les ”glòries” dels seus Senyors, i establir les bases d’un país real que comença a manifestar-se i sorgir. El cas de Desclot és el de fer lluir la nissaga reial; el de Muntaner és el d’indicar el providencialisme de tot el que fan els seus Senyors. Aquests relats, ¿són una crònica o una teoria sobre les realitats que poden arribar a ser objectives, actuants, generadores de fets?

Però és que fent un pas més, i quan ja no es poden dir les coses si no són encàrrecs expressos, aleshores hi ha la forma dels llibres d’aventures; els esmentats, en síntesi, de Joanot Martorell o de Miguel de Cervantes. Em sembla que aquests llibres són cròniques sobre els fets que els autors creuen haver trobat per explicar la realitat i el que hi succeeix (sorpreses infinites quan ens submergim en el text!).

Però tornant al fet editorial d’ara, diguem que em sembla que al llibre hi ha algunes frases que exposen amb precisió alguns fets objectius sobre la situació real catalana dins del context de l’Estat espanyol: la present revolta democràtica [quin eufemisme!] no té res a veure amb cap pugna tribal d’identitats [no fotem! i tant que hi ha una manera específica – un gen bio-geològic-històric -  de ser català, el herderià Volkgeist] sinó amb un repartiment més just del poder. Observació aquesta clara i neta adequada a fets.

L’altra frase-fet és: la voluntat dels ciutadans ha de ser el criteri principal quan parlem de plets territorials. Tanmateix aquí hem de fer matisos de sobre què, qui, com, quan; no fos que pels uns o pels altres les realitats no arribessin al seu compliment (ho estem verificant a Catalunya sobre alguns pletsurbanístics i de comunicacions, promoguts o provocants per diferents decisions de partit polític).

De conjunt: a bon entenedor, salut!

Vist: 69 vegades