Fora ídols, visquin els castellers

En la parcel·la de temps que comprèn la meva vida personal he assistit i he participat al triomf i misèria de grans ídols. En primer lloc la del totpoderós i esperança de la humanitat esclavitzada del segle XX, el gran Pare Stalin, l’ídol en imatge de persona bonassa per a qui tots els obrers i oprimits del món estaven disposats a lluitar i morir en pro de la causa que deia i predicava representar. El resultat final va ser que es tractava d’un vulgar megalòman assassí despietat i destructor de tot aquell i allò que s’oposés a la seva dèria de sentir-se totpoderós i tsar, no de totes les Rússies sinó de tot el món. I encara més fatídic, pel seu cas – sense treure les culpes dels col·laboradors seus, llepes degradats fins i tot com persones sense el tret d’identitat que s’ha de portar implícit per tenir caràcter – perquè tots els pretesos grans assoliments de l’URSS han acabat per presentar-se a la resta del món com la contradicció més gran d’un projecte polític i humà: on es va abolir revolucionàriament la propietat privada de la terra i dels béns de producció, perquè implicaven l’espoli del que pertanyia a tota la humanitat, n’han sorgit uns inversors (termes del capitalisme monopolista més aferrissat) amorals amb menys qualitats espirituals de la que ofereixen els personatges més abjectes o abúlics de Dostoievski o de Txékhov. L’URSS, la pàtria de l’esperança universal de l’alliberament dels oprimits, ha esdevingut un niu de voltors.

Hitler és l’altre gran ídol que, en pro de la paraula i d’una causa – la nació ària –, ha arrossegat tot un poble replè de místics, enginyers i filòsofs, la nació alemanya. Amb aquesta identitat verbal els alemanys es varen lliurar en ànima i cos fins morir inútilment després d’haver executat tota classe de barbaritats i de destrosses arreu d’Europa. Vist el resultat final, la realitat és que el líder ídol era un malforjat mental de natura, decrèpit i degenerat, que sentia la necessitat de fer-se notar i verificar que era veritat que se l’escoltaven (molt sovint ho deia: els que m’entornen no m’escolten com cal). I tant que el varen escoltar, fins convertir una terra de gent tenaç, ferma i treballadora, en una escòria de la vergonya universal.

El següent personatge amb què he hagut de conviure és Francisco Franco, “caudillo de España por la Gracia de Dios”. Aquest em sembla que no era un il·luminat sinó un ambiciós de poder que no en volia abastar més del que li permetés trobar gent que l’obeís: com a l’exèrcit, on no manen els collons sinó els galons. I així fou: manà mentre trobà qui s’ajupia quan ell era present i que la seva implacable signatura feia caure els caps. Al seu Imperi no hi havia substància de res: només aplicar el que produís obediència a qui mana.

No cal dir que aquell al que ara em refereixo no porta sobre les seves espatlles ni una de les gotes de sang que han fet vessar els monstres referits fins ara. És una altra qüestió la que m’impulsa a referir-me a Jordi Pujol, un dels líders més conscients en pro de la catalanitat efectiva de que ha gaudit mai Catalunya. Si el català – un dels signes del vigor natural i humà d’una de les essències de la humanitat, el seu idioma, creació única i insubstituïble de cada poble – és vigorós i fort avui dia és perquè, a més dels diners per fer-ho possible, el President Pujol hi ha posat la voluntat perquè així sigui. Pujol ho ha fet tot perquè Catalunya tingui personalitat autònoma reconeguda internacionalment i que aquesta fortalesa vagi recolzada per una potent base econòmica, la condició imprescindible i indispensable de tota cultura activa i efectiva.

Però la fatalitat – el “fat” que deien els antics – és implacable i permet posar a prova els homes. Com a les tragèdies gregues un bon dia l’heroi se sent incòmode, té neguits de consciència i consulta l’arúspex i aquest li diu que a Catalunya hi ha un fruit podrit, indigne. Aprofundint-hi l’heroi troba que el fruit podrit, l’Edip de la qüestió, és ell mateix; l’eximi President ha fet frau a les mateixes caixes de l’Estat que amb tant d’encert ha consolidat. El ciutadà Jordi Pujol no ha tingut un comportament responsable davant de la sagrada contribució de tots els ciutadans a l’erari públic que vetlla perquè tots els béns, públics i socials, siguin possibles; el ciutadà Pujol és un defraudador. I és aleshores que em ve a mi la contrició: si aquest excels personatge ha estat capaç d’enganyar- me, d’ofendre moralment tot un país en aquella obligació a la que tots hem de contribuir netament, ¿quina veritat hi ha en el que ha fet? Edip era un indigne que no s’ho sabia; però Pujol sí que s’havia d’adonar que no complia el que exigia que els altres complissin. Ja sabem que “cadascú amb la seva consciència”, i el que cal és anar amb la teva, de consciència, ben neta. Però és que un líder s’ha de mostrar sempre immaculat; altrament les taques sempre són d’oli i s’escampen indefinidament fins engolir-ho tot. És el que acostuma passar; els cabdills esmentats, per un moment, semblaven tots impol·luts i ben intencionats; l’obra final ha estat un desastre vergonyós per a la humanitat sencera.

Cert, no ho serà pel cas de Catalunya perquè els catalans en general creuen en el sentit de l’ideal que s’han imposat. És com succeeix entre els castellers; és meravellós veure i verificar com cadascú dels components de les colles hi és perquè vol i ho sent. Allà tothom compleix el que s’ha de fer per equilibrar l’estructura humana a construir; no hi ha qui mani sinó només un vigilant que vetlla perquè tot s’aguanti correctament, perquè la responsabilitat de la seva parcel·la cadascun dels components la té ben assumida.

Vist: 239 vegades