Gaziel, Ortega y Gasset, els catalans i els españols (amb ñ)

No és ni per sadisme ni masoquisme que torno una i una altra vegada sobre la qüestió catalana, l’independentista, el sobiranisme i tot el que faci referència a la qüestió entre Catalunya i España (España amb ñ, que és el seu tret diferencial). Però de nou se m’ha plantat davant meu, per una vivència evocada sobre un possible encontre no executat – no fet efectiu – entre Gaziel i Ortega y Gasset a Lisboa, esdevingut, el no encontre però sí la circulació pel mateix carrer i a la mateixa hora del migdia avançat, a Lisboa, datat l’encontre per l’abril de 1954. Anem puntualitzant; tanmateix la meva puntualització serà més de la memòria personal, fonamentada, sempre que sigui possible, en paper i documents, que no pas per l’estricte rigor de la data precisa.

Senzillament perquè quan varen succeir els fets referenciats jo era un jove intel·lectual inquiet més interessat per conèixer la veritat (quina paraula, ara no m’atreviria a escriure-la, però aleshores la utilitzàvem per saber el que alguns crèiem que havíem de saber del món i de la subsistència); conèixer la veritat, reprenc, que no pas que existís el rigor documental de la data, lloc i el moment precís quan, aleshores mateix, el que al nostre àmbit vivencial era veritat absoluta era el que deien els dictadors (Hitler i Mussolini ja desapareguts, però Stalin, Franco, Trujillo, ultra tots el que sorgirien a les dites democràcies populars, ben presents i consolidats) i el que interessava al capitalisme de producció amb la finalitat, també ja aleshores, de convertir en realitat no la producció de béns de benestar i subsistència sinó l’especulació monetària, el joc de l’àlgebra de les finances, que fa sorgir beneficis sagnants de la combinatòria dels algoritmes.

Acceptant la veracitat de l’anècdota, datada per l’abril del 1954, però retrotraient-me sis anys abans, al 1948, jo vivia aleshores, precàriament però en pro de la filosofia, a Madrid, al carrer del Conde-Duque, davant de les casernes per ser més precís, tanmateix actives aquell moment. Em trobava allà des dels primers dies de gener del 1948 perquè volia conèixer a don José Ortega y Gasset, la filosofia historicista amb vessant perspectivista del qual m’interessava enormement i que jo havia ja llegit a les obres de l’autor que en aquella circumstància de marasme sensible i intel·lectual tenien circulació subterrània a les llibreries de vell. Ortega y Gasset aquells mesos feia uns cursos específics d’humanitats i reflexió filosòfica en un saló de bona i alta societat madrilenya. Vaig aconseguir connectar amb el nucli intel·lectual i ser-hi rebut; hi havia ultra el Mestre, en Fernando Vela – una de les ments més subtils que m’he trobat mai (havia escrit i publicat a la vella “Revista de Occidente” un article titulat El arte al cubo, on els plantejaments de l’Ortega a la Deshumanización del arte quedaven àmpliament superats respecte de l’autèntica intencionalitat i funció de l’art a la contemporaneïtat), en Julián Marías (el deixeble reconegut aleshores) i el fill del filòsof, l’Ortega Spottorno.

En la presentació i la conversa, breu perquè atenien amablement un jove inquiet i admirador (la relació va quedar més lligada, després, amb Julián Marías), salutacions i encaixades fetes i amb la meva exposició ràpida, sintètica i elogiosa de l’eficiència cognitiva de la percepció pel perspectivisme historicista del pensament de l’Ortega – per demostrar que jo no era un passavolant curiós (aleshores jo no havia fet encara cap estudi oficialitzat; era un simple autodidacta) -, el filòsof em preguntà d’on era. En respondre-li que era català, recordo que entre altres qüestions tanmateix no va poder estar-se de dir-me que “los catalanes siempre vais con vuestra singularidad”, donant a entendre que per la via de la ciutadania civil no hi havia res a fer entre catalans i españols (amb ñ).

Doncs bé, això mateix és el que es palesa en aquella referida trobada a Lisboa entre Ortega y Gasset i Gaziel. S’havien conegut, si no s’havien tractat; sabia cadascú d’ells que no hi havia entesa possible entre catalans i españols (amb ñ), malgrat que els catalans ho havien provat tot, des de l’iberisme fins a la separació pura i simple, passant per tots els pedaços de Cambó. No se saludaren pels carrers de Lisboa perquè no tenien les mateixes idees malgrat que tots dos tenien una visió perspectivista de la història, que la realitat sempre es veu des d’on la mires, la consideres. La realitat del món arranca des del localisme més estricte, des d’on vius i treballes; aquest és el punt de la perspectiva vital, aquí es fonamenta la teoria del món que, a l’horitzó, i això sembla que Ortega y Gasset no ho arribà a considerar, tots els paral·lelismes vitals coincideixen, s’hi troben, a l’horitzó. Tots dos tenien el sentit del periodisme: descriure el que veuen, senten i expressar el que els agrada, l’al·licient perquè el relat admeti controvèrsia. El separador havia estat, tanmateix, Ortega y Gasset perquè va substituir el món tramador de convivència pel de “conllevancia”, suportar-se els uns els altres.

Don José s’havia adonat que l’home no té essència sinó que té història; l’home és el que fa. Teòricament era correcte, però a l’hora de fer el que calia per mantenir la relació, marcava la diferència, inclosa, ben entès, a la teoria i bàsica a la premissa, però de la que se li escapava la humanitat que exigeix viure. A don José li mancava el coratge de reconèixer l’altre; aleshores Gaziel romania il·lusionat però tancat a casa seva.

Aquells anys tornen a ser ben presents; potser ara – Gaziel ho havia insinuat – en lloc de romandre a casa esperant comprensió han decidit passar a l’acció.

Vist: 233 vegades