Genètica històrica i social dels catalans

Els gentilicis nacionals no són entitats metafísiques sinó realitats geogràfiques i de persones. A.P.

Quan començàrem a estudiar aviat se’ns parlà dels grecs, dels romans i dels etruscs i, tot seguit, se’ns féu menció del gals, del germànics, dels celtes i dels íbers; tot això per començar. Després s’hi afegiren els laietans, el ilergetes, els cossetans, els carpetans, els vetons i els lusitans; i així fins fer-nos presents que a l’entorn nostre hi ha moltes maneres inicials i bàsiques de tarannàs humans. Més tard ens assabentàrem de que hi havia francs, gots, visigots, alans i, en un moment donat, se’ns parlà de catalans i de castellans, entre d’altres tarannàs que apareixien a l’escena històrica. Ho acceptàrem com quelcom que cal memoritzar si hom vol saber què va passar o què pot succeir d’impacte humà al seu entorn.

Però amb el pas del temps les coses s’han anat fent gruixudes i han aparegut francesos, alemanys, anglesos i aquells romans inicials esdevingueren italians. Aleshores és obvi que hom es pregunti sobre el perquè de tots aquest gentilicis gramaticals. Sembla que al·ludeixen a tarannàs, comportaments i maneres diferenciades d’aparèixer i d’actuar de grups d’humans en el transcurs del temps.

Apropem-nos a un real complex lingüístic, polític i econòmic que es vol basat científicament en la psicobiologia: ens referim als arquetips junguians, a aquelles maneres de ser, deia Jung, ancorades en uns pòsits ancestrals identificables, per la constància i solidesa actuants, a les idees platòniques. Quelcom que vindria d’una essència germinal geohistòrica la manifestació de la qual esdevé un ens etern atemporal. Un arquetip anímic, segons Jung, que fa de les persones el que són: entitats espirituals reals establertes i senyalades des de sempre i per sempre. Allò que a l’España (sic) nacional catòlica franquista se’n deia – en llenguatge d’eons – “unitat de destí vers l’universal” i que implicava una teologia predeterminista del poder i de les persones (en les que tanmateix era previsible el pecat i el perdó): s’era el que s’era per voluntat transcendent.

Doncs bé, nosaltres els catalans no gaudim d’aquesta prosàpia tan sagrada si bé sabem, com va dir el poeta de la nostra renaixença, que Déu va passar per aquestes terres una primavera, tot cantant al seu pas, i va decidir que de la línia del riu Guardamar ençà la gent parlés català, i que la gent de l’altra riba parlessin el que volguessin.

Però del que es tracta aquí, ara, no és d’essències eternes i transcendents perquè nosaltres els catalans sabem que datem com a tals – és dir amb entitat autòctona reconeguda pels altres (els Carolingis) – des del darrer quart del segle IX i que d’aleshores ençà hem estructurat una parla pròpia, un territori amb àmbit polític respectat, una manera de ser que hem arrancat de la terra i la seva realitat física i, en conseqüència, un tarannà que ens ha fet i constituït com catalans que, encara actualment, continuem desenvolupant-nos tot aportant a la resta del humans tots els productes de la nostra acció i els fruits que la cultura creixent va incrementant. Els catalans no som una cosa feta sinó, com es diu ara en anglosaxó, un work in progress i, quan ja siguem madurs, com totes les altres entitats geogràfiques humanes esmentades abans, ens escolarem per l’escotilló i desapareixem per donar pas als que ens hagin de succeir perquè realment ens han superat en voluntat creativa, cultura i coneixements. Els catalans no podem acceptar imposicions d’eons transcendents de cap mena; només unes noves realitats d’acció cultural i humana ens poden mostrar que s’ha exhaurit la nostra aportació.

En conseqüència, no hi ha genètiques de cap tipus ni arquetips reguladors eterns ni, molt menys, arquetips jeràrquics. Els pobles, com entitats humanes i polítiques, són el que són per les seves obres i mentre aquestes els qualifiquen. Dellà, com també deia el poeta, “verduras de las eras”.

El procés perquè s’iniciï una entitat històrica és que comenci amb la creativitat, tot seguit la producció, simultàniament la circulació de béns i, l’obvi final, és el consum. Tot això dura mentre aquell complex humà de creativitat, producció, circulació i consum no s’encaixi en un altre més ampli que hi aportarà noves baules; els processos històrics, polítics i socials ens ho fan avinent atès que una gènesi implica que hi ha un nucli inicial i una floració final germen de noves i altres possibilitats. Sense aquest tramat de baules no s’aconsegueix res ni es va a cap indret. Catalunya, els catalans, tenen ben clara la tasca que els cal assumir. Que cadascú es grati la seva de dermis.

Vist: 200 vegades