Gestalt i àgora: tertulians, xerra-mecs i piuladors

Gestalt vol dir no només comprensió de paraules sinó de text, context i contratext, el que diu i significa cada mot en relació al seu entorn lèxic i les implicacions ambientals i històriques en les que tant els mots com els conjunts de mots s’encaixen en els fets socials de cada moment, circumstància i condicions de lectura captació i comprensió. Precisament quan manquen o no s’està amatent a aquests paràmetres implícits en tota expressió de sentiments i d’idees és quan es diu que no hi ha comprensió, entesa, de text, situació que és similar a l’analfabetisme. Només uns exemples ben simples de tot això: el simple mot implosiu pa o el glòtic arròs, emesos com fonemes o escrits, per entendre’ls cal trobar-se ben preparat. Ho signifiquen tot: guerra, pau, domini, defalliment, fam.

Doncs bé, anem per parts i comencem pel mot Gestalt, posat en circulació per psicòlegs alemanys d’inicis del XX per indicar que tota forma perceptivament ho és respecte del que l’entorna. Aquest tipus de recerca s’inicià per fer front al concepte identitari, unívoc i globalitzat entre mot i cosa que havia prevalgut fins el segle XVIII, idea que el segle XIX amb criteri positivista modificà, isolant analíticament cada element de la realitat per mostrar, així, la duresa implacable i contundent de cada fet respecte del context. Les revoltes reivindicatives constants n’eren l’exemple: tot era puntualisme estricte. Similarment com Flaubert, amb el seu cru realisme detallista i descriptiu es posava de manifest les afinitats i les incongruències de i en cada context. La Gestalt posava de manifest ara que cada element és plurirelacional i el sentit efectiu deriva, objectivament, de la composició global de la realitat i de les actituds o aptituds psicològiques i/o sociològiques del perceptor o de l’estructura – és una innovació que s’ha anat imposant – executiva. Per a la Gestalt els mots són propietat i reflecteixen l’actitud íntima, efectiva i contextual de qui els genera, amb totes les conseqüències que aquesta constatació implica. Qui parla es compromet i delata afinitats electives i selectives; cada hom, cada institució, és responsable del que enuncia.

Arribats aquí ens trobem ja l’àgora, la plaça pública, la tribuna i, actualment, els media, en especial els electrònics i digitals amb o sense imatge associada. Es mantindrien els postulats emesos fins ara sobre intenció, impacte i eficiència dels mots, del discurs que impliquen, si, a l’àgora, les paraules funcionessin segons els esquemes gestaltics (els conglomerats i construccions bio-psico-històrico-sociològics enunciats). Però a l’àgora actualment s’està destruint tota significació discursiva; a l’àgora, per lluïment dialèctic de l’orador, per pruïja de joglaresca oratòria, els mots, els sintagmes, les construccions verbals, les clàssiques oracions declamatòries, han quedat sense significació. No diuen res de res perquè cada paraula ja no al·ludeix a res de concret, atès que, els mots són estrictes fonemes, sonoritats, gargots o lletrismes; els pretesos discursos comunicatius emesos són només xerrades, gargamelleix sense altra substància que el lluïment o la irritació.

Esmicolar la realitat vital implícita en tota expressió, desestructurar la relacionalitat intencional o emocional que ha de lligar tota successió de mots, implica iniciar la destrucció més o menys deliberada – el filibusterisme a la política americana – de la realitat social, o provocar la ira i el menyspreu vers una pretesa coherència mancada de contingut per incompetència dels emissors.

La vida no funciona desencaixada per enlloc; anirà coordinada o no, més o menys malgirbada, però tot sempre és interrelacional amb bon o desastrós objectiu intencional o final. A l’actualitat els xerra-mecs presents als media, els tertulians, fins i tot els columnistes de premsa o els electrònics, es caracteritzen per la total buidor significativa dels discursos que emeten; no tenen ni la qualitat subtil dels sofistes. Això no seria important si no pretenguessin orientar la gent vers l’inútil i estèril i malèvol debat que es fon en el no-res del sense significat ni futur. O potser quelcom pitjor: exacerbar el descrèdit vers una realitat i els mots que fins ara la sostenien o en permetien la manipulació. Desacreditar la realitat no és acceptable si només es vol mantenir-ne la possessió rentable per jugar i fruir explotant-la verbalment. La Gestalt posa en evidència la insubstancialitat d’aquests discursos atès que només hi troba soroll, trencadissa i piulades de subjectivitat partidista.

L’estructuralisme lingüístic i històric ens ensinistrà – ara ja fa cinquanta anys -vers la dimensió pregona de mots i contexts; ens cal bandejar, anul·lar l’ús dels mots com estrictes sons estèrils o de disbauxa oral. La densitat immensa de la vida no s’ho pot permetre.

Vist: 209 vegades