Helena de Troia i la culpabilitat (amb darrere fons sobre Catalunya)

Una de les qüestions que sempre m’han preocupat és la de la culpabilitat d’Helena de Troia per la causa de la seva pròpia bellesa. ¿És que ella és culpable que grecs i troians s’emboliquessin en una guerra de deu anys a causa d’uns fets dels que ella n’era completament aliena atès que no era ella que s’havia instituït en la dona més bella del món antic sinó que eren els altres que es disputaven aquesta possessió, la de la seva persona? No era ella la responsable de ser filla de déus, Zeus i Leda [el cèlebre quadre de Leonardo de Vinci titulat precisament Leda i el Cigne, en el que podem assistir a una de les escenes eròtiques més subtilment i atrevida presentades, escena en la que sembla que les icòniques siguin capgirades; però és que es tractava de déus i aquestes qüestions sempre són subtils i allunyades de les barroeries humanes], sinó que s’havia trobat filla de déus; no era ella, heroïna mitològica, la que seria esposada amb el grec Menelau i que després, per la causa dels seus atractius naturals, fos raptada per un efeb, el jove troià Paris, que s’havien conegut per un motiu del que tampoc Helena n’era responsable i que consistia en una comparació entre les dones més belles de l’antiguitat (un quadre de Rafael en testimonia, també), de la que ella, l’Helena, en va sortir guanyadora perquè va atreure, pels seus encants, al jutge, l’esmentat humà jove Paris.

De tot plegat Helena n’era innocent i, tanmateix, és present a la història de la humanitat com la responsable d’una de les guerres més cruentes i inútils de la humanitat, la guerra de Troia, que va merèixer ser contada per Homer, el pare de la poètica i de la narrativa mundial europea occidental (l’epopeia). Doncs bé, aquesta innocent també va preocupar un dels sofistes més decisius de l’antiguitat, en Gòrgies, que li va dedicar un dels seus diàlegs, aquell a través del qual vol esbrinar els principis de l’estètica.

Davant d’una situació tan conflictiva i tan greu com una dona, una guerra i unes reflexions gens banals sobre les causes de tot plegat, val la pena preocupar-se sobre què pot ser la bellesa. Gòrgies s’ho treu de davant dient que la bellesa no és altra cosa que “uns mots mesurats” (metron, mesurats els mots, s’entén, no la bellesa, que discutir-ho seria més llarg que el diàleg més llarg imaginable de Plató). La bellesa es troba, doncs, a la representació, és una qüestió estrictament formal. I el formalisme se sap – Gòrgies no deixa de ser un sofista – que és una qüestió d’apreciació, de punt de vista, qüestió que no impedeix que l’objecte considerat no tingui les seves virtuts, les seves qualitats; però aquestes són apreciacions que pertanyen sempre a l’observador i, sense cap dubte, depenen també de les gràcies que hi afegeix el portador d’aquells mots o formes mesurats.

Helena és, doncs, innocent de tot el que li succeeix i que provoca amb la seva presència, atès que amb els dons que se li atribueixen ella no fa altra cosa que conrear-los. A l’Helena només li pertany en propietat el seu cor, els seus sentiments personals. Aquesta és la seva única responsabilitat que, per altra banda, no pot delegar: és ella la que decideix cap on vol orientar els seus objectius d’acció i a qui oferir, si s’escau, els seus encants, que ho són, no ho oblidem, perquè els altres se’n senten atrets. Segurament, en una altra cultura, en altres contextos del tipus que sigui, Helena no seria res més que una presència com n’hi ha tantes en aquest món.

La qüestió estètica no deixa de ser un qüestió d’apreciació de mesures i no atorga cap dret a qui les formula sobre quelcom que ni físicament ni espiritual no li pertany.

Si Catalunya és bella, ella no n’és responsable: és un do de la naturalesa, uns mots ben ponderats, ben equilibrats, com observa Gòrgies. Que se la disputin és una qüestió que no li pertany; el que vol Catalunya (l’Helena de la present història) és desenvolupar-se segons les seves qualitats i fer-ho al costat de qui li plagui. No hi ha lleis, ni principis, ni normes: tot és una qüestió de saber mesurar els mots escaients en els moments de diàleg. Els fruits, és la veritat, sempre són saborosos.

Vist: 221 vegades