Hipòcrates… salut corporal i salut mental

Aquests dies de tant de tràfec de persones que fugen, que es defensen, que tornen, arreu d’Europa i en especial a les illes gregues, és gairebé impossible no recordar que fou a la de Kos on nasqué el que s’ha considerat com el pare de la medicina tal com l’entenem a la modernitat: mantenir la salut corporal i la salut mental. El cos i la ment són les vessants d’una mateixa realitat, la persona, neguit i deler de sentir-se existent.

La meva intenció no és exposar aquí cap tractat de medicina sinó simplement discórrer, basant-me en els criteris d’aquell metge que visqué entre el -460 a -370, en ple període de Pericles (el de la màxima expansió qualificativa d’Atenes), moment que permeté que comencessin a dir-se algunes coses pel seu nom propi, atès que el que es realitzava no era obra magnànima del déus sinó concreció de l’esforç humà.

És en aquest sentit que Hipòcrates afirmà que les infermetats, les malalties, no responien ni a designis ni fatalismes proclamats pels déus sinó que eren conseqüència d’una irregularitat d’indole corporal, d’alguna manca d’encaix entre el cos i els aliments. La salut responia a l’adequació que la persona sabia establir entre el que menjava i el que convenia al seu cos, tot reconeixent tanmateix que cada cos tenia el seu equilibri propi, la seva pròpia regulació. Així, tot completant  aquest teorema de l’existència, la persona és els seus aliments, els seus exercicis o mobilitat i, afegia – i això és tan important com el que és evident de l’equilibri o ponderació entre cos i aliments -, de “les relacions de la seva persona amb l’entorn format pels altres humans i dels accidents que afecten a tots plegats”. El nostre cos és el reflex del que mengem i bevem i dels nostres encontres amb tot el que ens rodeja. Tindrem salut o estarem malalts segons siguin de coordinats els elements que ens constitueixen més els que ens relacionen amb l’entorn.

Dins dels coneixements d’aquell despertar de la medicina científica, aquella que es basa en l’observació del malalt, de l’experiència que tenim per captar el que veiem des del que hem vist fins aleshores i del raonament tramat de tot plegat – medicina que aleshores es basava en la convicció de que la natura estava composada per quatre elements: la terra (sòlid), l’aigua (líquid), l’aire (gasós) i el foc (calor) i els quatre humors (sang, bilis negra, bilis groga i flegma) [fixem-nos que tot plegat respon a la convicció popular que el sòlid, el líquid, el gasós, la temperatura, la sang, les bilis i les flegmes, si no estan equilibrats, si no els harmonitzem o tractem convenientment, ens trobarem malament] -, dins d’aquest capmàs d’observacions, d’idees i de pràctiques raonades, cal reconèixer que Hipòcrates inicià la curació de la persona malalta amb un bon pas.

El que calia, per curar, era establir la “dieta” i concretar el que haurien de conformar els “hàbits” de la persona, el comportament i l’ambient en què es desenvolupa o s’hauria de desenvolupar la vida personal. Només amb aquest control s’aconseguiria viure en salut: la ment sana en un cos sa.

Exactament el contrari del que succeeix al nostre temps, ara, en què vivim exaltats, fora de si, alimentats de fortuna i segons l’atzar, baquetejats, bandejats, enregimentats o enrolats – segons situació i circumstància -, menystinguts o exaltats – segons conveniència -. La dietètica que pregonava Hipòcrates potser funciona a la clínica o a l’hospital, però per no caure en la malaltia la medicina ha de ser efectiva també a la vida del carrer, a la vida social i, aquí, el que ens espera és la malaltia (stress, diem ara) perquè res respon ni correspon al que hauria de vetllar per una salut no només personal sinó també ambiental, social, general. Les nostres societats han oblidat aquella atenció que el pare de la medicina recomanava tenir en compte en la formulació de qualsevol pronòstic: la “qualitat” i la “incidència” de l’entorn en la persona. Només si tot era adequat la salut general era bona. Cosa curiosa, la medicina d’Hipòcrates preferia que les malalties es curessin, fet el pronòstic, per la regulació i el retrobament dels elements de l’equilibri.

Com és obvi sempre, contemporàniament, no podia ser altrament, es desenvolupà una altra escola mèdica, coneguda com la de Cnido, que preferia la diagnosi, el tractament interventor declarat. Aquests metges devien tenir poca confiança en la societat en la que vivien.

Com veiem, sabem les causes de tot plegat però certes forces econòmiques i/o polítiques dominants prefereixen mantenir un caòtic desori, la situació de fet; els és més rentable. Aquest mot, “rentable” (especulació financera, en diem ara), ho estem verificant, està renyit amb el d’equilibri, el de sostenibilitat, que es predica.

El “jurament hipocràtic” (deontologia, legalitat) es pot fer, però a la pràctica quotidiana social no es té en compte. És aleshores que apareixen les “polaritzacions” (revoltes i repressions).

Vist: 89 vegades