Historiadors, Mommsen, Spengler, Soldevila, Toynbee, Menendez Pidal, Culla

Aclarim-nos, primer. Els historiadors, què són? Vetlladors de la memòria dels dirigents? De les institucions polítiques que ostenten el poder? De la memòria dels pobles? Agents de la moral social? Escribes del que consta als arxius o simples propagandistes de qui mana i mentre mana? Preguntar-s’ho, sobretot ara, entre nosaltres i en la nostra circumstància, no és una qüestió banal. Veiem i verifiquem ben bé com cada escriba o arxiver, al servei de qui el paga o de a qui obeeix, escriu la història que més plau a qui la vol sentir i hi vol trobar arguments que neguin fonaments o afirmar que tenen els que justifiquen allò que es vol valorar. Historiador és aquell que post factum descobreix el “sentit”, la dimensió dels fets. Cal reconèixer, tanmateix, que hi ha qui sofreix la història i qui se n’aprofita.

Quan Tucídides escriu la història del Peloponès, ho fa per posar de manifest l’absurditat, la barbaritat i els egoismes de les guerres i els que les menen, encara que siguin, en algunes ocasions, per estricta defensa pròpia. Si és Herodot ens vol fer creure que el que descriu ho fa perquè se’n preservi la memòria. Ciceró, moralista ell mateix, creu que se’n poden treure bones lliçons per no tornar a caure als abismes d’una mala consciència. Tot això és el que ens diuen que pot ser el sentit de la història escrita pels historiadors. Però la realitat, i això ho sabem des de l’inici del segle XIX, quan la història passa a ser subjecte i objecte de la realitat real humana i no una faula inventada per a cada qüestió concreta, quan els fets succeeixen brutalment a consciència de tots els que hi participen, Michelet comença a descriure’ls i ens ofereix una revolució francesa empresa amb criteri, intenció i objectius. Aleshores tot canvia i hom pren consciència, comença a pensar que potser sí que cal actuar amb voluntat per fer història; els relats esdevenen coherents – no justos o injustos – en relació als objectius.

Tot el segle XIX és la història dels punts de vista de la història; no hi ha una història, com s’havia pensat, sinó tantes històries com ganes de possessionar-se’n o de menystenir-la. A l’arribar al segle XX la història o és un caos farfallós o esdevé la dinàmica de la memòria. La història pertany a qui mana que s’escrigui.

No cal confondre, però, uns aparents historiadors que només són analistes de fets i situacions precises. Avui en diem columnistes o tertulians. Criden l’atenció sobre particularitats objectives però llisquen sobre el tensor que ho estructura; per exemple que els alemanys tendeixen a dominar, els francesos a mantenir posicions on les tinguin, Espanya a ofegar l’interior per mantenir la faramalla del ressò d’una memòria que ja només dura en qui se la creu, els russos en la Santa Rússia, l’esperança d’una tercera Roma de domini universal. Els catalans, que també hi som, uns prototipus que encara no han aconseguit aportar al món el seu sentit positiu – segons el nostre parer, ben segur – de cada cosa. Itàlia, en un va i ve constant, tot hi és sempre al dia. No em feu dir res dels xinesos que, potser, com sempre, només seran un fantasma amenaçador. És obvi que avui dia hi ha altres interlocutors però el que es vol indicar amb aquests mots testimonials dels historiadors és: moros o cristians, budistes o sintoistes, la història és un tremp que cada poble necessita per mantenir-se actiu. Un bon dia Sartre va escriure que l’infern són els altres i el meu professor parisenc de sociologia, jueu rus, deia que cada moment determinant té sempre el seu jueu culpable.

Tot plegat per fer-nos conscients que el projecte rau en cadascú i que el passat ens el fem en relació a la prospectiva de futur. Però el que és encara més impactant és que no solament creem el nostre passat sinó que elaborem també el dels altres en funció de les nostres prospectives. Titus Livi va elaborar el de Roma. Theodor Mommsen, amb la seva història de Roma, prepara la trajectòria d’una Alemanya moderna triomfant. Arnold J. Toynbee ens descriu la continuïtat de la Gran Bretanya (democràcia i industrialisme) després de l’ensulsiada imperial. Ferran Soldevila ens fa veure i sentir que el nostre projecte de trajectòria ferma continua ben viu, i Jaume Vicens Vives i, ara, Joan B. Culla, ens adverteixen que amb uns quants retocs decisius l’objectiu és a l’abast. No escric aquestes línies per passar el temps sinó per encoratjar-nos – que cadascú, cada comunitat o voluntat unitària, s’ho arreglarà a la seva manera – i fer-nos sentir als que circulem pel món com catalans que el nostre reeixir és ben proper. Oswald Spengler (Hitler n’és el resultat final) va assajar de mostrar ja al segle XX que l’objectivitat històrica és la que amb voluntat i tenacitat els grups humans es proposen – el fet de reeixir depèn dels contrincants que, obvi, també compten -. Així, la història universal d’Espanya és la que Ramón Menéndez Pidal va proposar a Francisco Franco (o vice versa).

No proclamo un voluntarisme però sí que constato que viure és lluitar amb una intencionalitat ben precisa. Les escoles o pertanyen al vencedor o només enuncien sermons de servilisme.

Vist: 205 vegades