Ídols desconeguts? Carol Rama i Josep Grau Garriga

No cal dir que tot reconeixement a algú que ha passat per aquest món i hi ha deixat quelcom de vàlid pels altres és un subjecte que hem de recordar, atès que forma i conforma el peculi de la dimensió humana. Referint-ho per aquesta ocasió al cas dels artistes, és evident que les històries de l’art s’escriuen en relació al context en què han pogut desenvolupar-se els artistes. Fer una sociologia d’aquesta realitat depassa, per ara, els límits i intencions d’aquest blog. El que volem indicar ara és que ens plau molt que el MACBA ens presenti una artista italiana (torinesa, per més senyes) que fins entrats els 2000 no havia estat atesa per la crítica i la historiografia italianes – fins fa ben poc i dins del context internacional, una de les més poderoses –, ni molt menys per la internacional; malgrat que l’artista a què s’al·ludeix, Carol Rama (Torí, 1918), ultra ser una dona, en la seva trajectòria ha travessat – en moltes ocasions simultàniament – per gairebé totes les etapes de la modernitat plàstica establerta per la crítica oficial d’avantguarda. És un fet i és una realitat perquè de llibres sobre el rol de la dona a la plàstica contemporània se n’han escrit molts i d’especial interès per la bretxa que significa a la llibertat dadaista i surrealista la presència amb poders plens d’una sensibilitat que en podríem dir femenina, però que en realitat s’està revelant com una faceta més de les incògnites que inclou i comprèn el fet de la percepció sensible; un arcà que comprèn en facetes inèdites aquella adequació creguda i acceptada de que la plàstica seria l’explanació sense codificació (no aprehensible conceptualment) de l’actitud humana davant de la totalitat del que succeeix a l’univers, amb les aportacions adduïdes de que sempre es podrà plasmar més del que es pot arribar a dir.

Com verifiquem, Carol Rama, si més no – en relació a la seva obra, que de moment no jutgem sinó que només al·ludim  – ens permet retenir i evolucionar una noció de l’art fins ara no explorada i amb conseqüències polítiques i filosòfiques  insospitades.

Però voldríem que aquesta sensibilitat ara desvetllada entre nosaltres i, pel que diuen els comissaris comentaristes (Teresa Grandas i Beatriz Preciado) de l’exposició, fins i tot en altres indrets geogràfics, aquesta sensibilitat per obres d’art desconegudes o callades, cridés l’atenció sobre el nostre ambient plàstic propi. Nosaltres tenim molts artistes capdavanters en les seves àrees – amples o reduïdes – completament desconeguts o ignorats: uns perquè el seu àmbit ha estat més aviat local (el cas de Carol Rama, desenvolupada a Torí, enfrontat des de sempre a Milà, la internacional), altres perquè no han agradat o no han complagut a determinats nuclis d’amics o de pressió i han romàs arraconats.

És ara quan vull fer referència a Josep Grau Garriga (Sant Cugat del Vallès, 1929- Saint Mathurin s/ Loire, França, 2011), un artista amb una obra ingent, actual, innovadora i compromesa. Grau Garriga desenvolupà el concepte de tapís a Catalunya i a tota la península introduint-hi un canvi de concepte de la noció de fibra, anant molt més enllà de Lurçat. El nou tapís, amb gruixos texturats i matèries innovadores de tot tipus, el posà al servei de la causa política per les lluites per la llibertat; sempre, tanmateix, desenvolupant la tasca creadora dins de la sensibilitat contemporània de llibertat compositiva (collages de tots tipus) i impuls surrealista. La seva pintura es mostrà sempre amb colors poc convencionals, agres més aviat, i se serví del concepte d’art residual o povera, ple de referents conceptuals anímics, de lluites socials i de compromisos polítics. Fou un artista que tingué una especial sensibilitat per crear un art interactiu, elaborant reduïts o grandiosos espais penetrables i itinerants (environments).

Si es tracta de subjectivitats especials, és possible trobar-ne de tot tipus a la seva obra i durant tota la seva trajectòria creadora; pel cas de mostrar elements equívocs, junk, repel·lents, queer, hard o soft, totes aquestes modalitats creatives a partir no només de la noció d’art autre, en el sentit de l’informalisme, sinó en el sentit d’art brut. Tot això com suport expressiu és a l’obra de Grau Garriga i hi és no seguint modes plàstiques, sinó perquè l’artista en la seva necessitat creativa es troba, s’adona, necessita servir-se d’aquells elements fins aleshores no ortodoxes.

A més Grau Garriga creà sota el franquisme i sota la democràcia; com ho degué fer Carol Rama, que treballà sota el feixisme italià i també, de prop o de lluny, sota l’influx de la degradant “Reppublica de Saló”. Ambdós visqueren en les seves primeres fases en ciutats de forta problemàtica obrera i dur compromís polític i, obvi, forta repressió del ventall de la sensibilitat.

Potser que comencem a verificar què ens hem deixat de considerar entre els autors de la nostra sensibilitat oberta contemporània. Que darrere de la torinesa segueixi també algun dels nostres artistes locals. Cert que darrerament s’ha començat a procedir a aquesta obertura. Ara només aprofito l’avinentesa perquè no ens creiem que ja hem acomplert la nostra tasca de retrobament de les nostres pròpies bases.

Vist: 420 vegades