Imposició, adhesió, resignació

No em voldria posar en camises d’onze vares, com preventivament senyala la dita popular; però és que no és que no m’hi vulgui posar sinó que m’hi trobo enquibit. Tot el món univers actual es troba embolicat en uns conflictes de gairebé impossible solució si tots i cadascun dels que s’hi troben – i som tots els encartats – no pren decisions per resoldre realment aquests conflictes d’arrels (si no m’erro) estrictament humanes. Tenim, com en altres temps, conflictes de tipus religiós provocats per qüestions la comprensió de les quals s’escapa a aquell que no forma part del context conflictiu. Em refereixo a l’Alcorà, i a la Bíblia i l’Evangeli que, segons que sembla, anuncien i prediquen el monoteisme. La tercera circumstància present als esmentats conflictes de consciència – i socials – és la postura que ofereix el budisme que, diuen, no és ni deixa de ser monoteista atès que no al·ludeix a cap déu sinó, només, a una il·luminació individualitzada que emplaça l’il·luminat – perquè s’ha despertat enfront de tota il·lusió sensual – davant de la simplicitat d’un no-res efectiu o, potser més subtil, d’un res esplendent que fins i tot anul·la l’encant del resplendor del dissolvent – els artistes i poetes ho coneixen molt bé això – enlluernador que ho anul·la tot en el no-res [amb manifesta heretgia de lesa majestat aporto el magnífic vers de J. V. Foix que diu: adoro el Res en múltiples imatges]. Aquesta meravella descriptiva rep a la història de la humanitat el nom concret i unificat de Buda.

Amb aquest preàmbul em sembla que puc expressar algunes opinions sobre tot plegat perquè, insisteixo, la presència del que comento m’afecta personalment. L’ordre descriptiu en el que exposo ara la qüestió històricament és invers, però per les impressions per les que m’agrada reflexionar és millor l’ordre que ara estableixo. L’Alcorà: Alà transmet ordres als humans a través de Mahoma [ho he oït directament dit d’un convençut creient musulmà]); l’Evangeli propugna i impulsa a que cadascú prengui l’opció que cregui més convenient a les seves conviccions; el Buda, l’il·luminat, el que ha despertat, estableix que cadascú assumeixi responsablement, però sense que ho accepti com obligació, la situació en la que com existent – però és l’únic punt real que s’ha d’assumir – es troba. Assumir la veritat, el coneixement, diríem, és, consisteix, en mantenir-s’hi per oblidar-lo com càrrega o com obligació.

En síntesi podem dir que, dels tres, un imposa; l’altre sol·licita o demana, es complau en l’adhesió; el tercer recomana acceptació i resignació. Efectivament, segons com es miri són tres possibilitats o actituds actives d’assumir el fet real que és el viure. Potser en altres èpoques no es veia així, però ens sembla evident, pel que veiem, que es així com funciona i, a més, amb totes les seves conseqüències, que no cal mencionar però que es poden oir, llegir o veure amb imatges cada dia i a cada minut a través dels media.

L’emperador Tiberi – autoritat prudent en aquell si no ponderat sí estrany equilibri de poders a la Roma dels Cèsars – va tenir molta cura a tenir present al Panteó de Roma tots els déus que se sentissin que ho eren. Entenia que Roma manava sobre les terres però que cada persona tenia la seva consciència, que li pertanyia, i d’ella cada humà en fa el que creu i el que vol, agradi o no agradi als altres. Roma, en cobrar els tributs exigits i demanar el respecte degut a l’autoritat, per la protecció que exercia contra els bàrbars, en tenia prou. Per la resta: que el comerç fos fluent i que justifiqués la presència de la seva vigilant autoritat.

Les qüestions espirituals, les anímiques, que cadascú se les resolgui segons el seu tarannà i protectors de la família, penates, i de la llar, lares. Perquè quedés ben clara aquesta qüestió es va establir el temple a Roma, a la seu del poder militar real, el temple d’homenatge i consideració a tots els déus, com s’ha dit. Quan Tiberi fou assabentat que a Judea hi havia un personatge que es deia fill de déu, no va vacil·lar en decretar immediatament que se li erigís al Pan-teó (tots els déus) l’escultura a la que tenia dret [poc temps després eren els mateixos emperadors qui autoerigien la pròpia escultura deïficada]. En aquests casos clàssics, com verifiquem, poques qüestions transcendents: la materialitat del viure és la materialitat de l’existir real i l’espiritualitat és una qüestió personal. Cap conflicte, doncs.

Són altres cultures menys vitalment pragmàtiques, més amatents a intervencionismes psíquics per justificar el statu quo (la situació de fet) d’estructures socials potser no massa justificables, vés a saber perquè i davant de qui, que prengueren les decisions més o menys intervencionistes d’imposició, adhesió o resignació – de negar la flexibilitat a l’esperit – més amunt indicades.

Només una altra referència: quan a Atenes es volgué practicar l’intervencionisme psíquic (altrament dit: inquisició), una víctima caigué immediatament: Sòcrates.

Vist: 223 vegades