Insubmissió

És que no puc més, gairebé tot el que em rodeja i és no només d’estricta quotidianitat sinó del present, del futur o del transcendent, tot és falç, absurd, inútil, buit, vergonyós. Els mots que circulen només són per camuflar les intencions reals i no per mostrar el que hauria de ser el seu sentit corrent. Parlar esdevé ja una trampa per subsistir, una manera de trobar el propi raconet per anar tirant. Tothom sap i és conscient que res és veritat, però tothom fa l’orni perquè és l’única manera d’anar tirant, aconseguir passar dies a l’espera d’altres possibilitats. No crec ja, ni inclosos els infants, que hi hagi algú que es cregui res del que sent dir; del que s’anuncia, del que es promet. S’actua perquè s’ha d’actuar, perquè encara dins de cadascú hi ha un fons que és conscient que la falsedat esclatarà.

Després de tot això la insubmissió és el que s’imposa; tot el que és legal té la seva base o el seu fonament en la dominació, la injustícia, el robatori, la trampa. La llei no té res a veure amb aquell principi del Ser transcendent que pensava Hegel on la realitat, els mots i la consciència coincidien plenament; la llei rau en la conveniència de qui ostenta la força, de qui té el poder. La llei és el que convé a Roma, al Senat I el Poble de Roma; reconeixem que la llei també pot ser una cultura, una manera de veure el món que, per mantenir aquella manera de copsar el món, convé que es faci patent una certa regularitat distintiva de tota altra manera. Una visió cultural transcrita en preceptes i normatives legals al cap d’un cert temps, que la diferencia i la fa distinta d’altres normatives legals, lleis o regularitats d’interès social per a cada grup o estructura que les exhibeix.

Però el que no pot ser la llei –com hem assolit modernament en infinitat de països entesos fins i tot com a altament civilitzats– el que de cap manera pot significar la llei és un sistema opressiu, una legislació que legalitzi el que no és acceptable perquè es basa en un criteri d’interès de part, de qui decreta, fixa o imposa la llei.

Tot això se sap des d’antic i Aristòtil quan parla de la política, de l’organització de les polis, dels agrupaments humans ciutadans –que després esdevindran estats– ho fa presentant-nos un seguit de constitucions –de regulacions de ciutats-estat– que indiquen diferents maneres, modulacions d’entesa de l’ocupació d’un territori.

Aristòtil ja s’adona que són en realitat maneres d’estructuració social coercitiva; no debades el seu mestre Plató ens n’havia elaborat una a la seva República. Però Plató vivia als llims mentre que Aristòtil –contemporani d’Alexandre Magne– capta molt bé com funcionen a la realitat les relacions humanes.

En un moment donat del Renaixement italià i occidental hi haurà fins i tot un teòric, Maquiavel, que adoctrinarà el Príncep sobre les diferents maneres d’enganyar els seus súbdits i els seus contrincants de tot tipus per assolir un major i millor poder de domini. Per fer front a aquest contrasentit ètic –la humanitat és tota una i mereix un respecte igual i per tothom arreu– sorgiran ja aquells temps i successivament infinitat d’utopies organitzatives de la societat. Però serà Hobbes que ens dirà brutalment la veritat: les lleis s’estableixen perquè els homes són els llops dels homes (accentuant més aviat el caràcter individual de cadascú més que no pas el de l’espècie humana, que serà reivindicada per Rousseau). I és aquí que no ens és possible, als contemporanis, sabent com sabem tots els intríngulis de les societats modernes que no podem deixar passar aquests dos aspectes negatius de la llei, de les normes de la regulació social. Sabem que totes i cadascuna reflecteixen la intenció del legislador que, en tota ocasió és el dominador dels diferents grups socials.

És aleshores que no ens queda cap altra solució que la d’establir com a norma la insubmissió; les lleis no són per ser respectades perquè només són el reflex dels interessos materials i polítics de qui les decreta i no són pas unes normes reguladores de la convivència entre els humans. Així, doncs, cal començar de nou, però de soca-rel, perquè de la falsedat mental i objectiva se’n viu però, encara més, se’n mor.

Vist: 9 vegades