Jean Vilar, actor i director teatral, el lector i l’agressivitat del venedor

A l’epígraf que precedeix aquest text hi és gairebé completament expressat el seu contingut. Tanmateix explicitem-nos perquè l’esmentat contingut és tan actual que sovint no es veu, per evident, la realitat que hom té al davant. Juan Vilar fou un actor i director teatral francès que, pels anys del cercat i volgut compromís entre art, pensament i política de mitjan segle passat, ens explicava que l’actor fa dir al text – sense canviar res del que hi ha escrit – les intencions o compromisos que ell vol, personalment, expressar. Els mots, ben entrellaçats amb l’èmfasi,    convenientment acompanyats per la dicció i amb un voluntari ingredient  escenogràfic, expressen les intencions que l’actor vulgui imbuir-los. Shakespeare és popular, divertit, subtil o revolucionari segons convingui a qui fa possible la representació, i el mateix excels Corneille esdevé canalla i brutal o espiritual i noble si aquest és el propòsit de la presentació del text. I no cal dir, Txèkhov és avorrit, burgès o revolucionari en relació a l’opció que per a cada moment o circumstància calgui. Per a tots aquests autors la dimensió real del seu text és aquella que, qui el manipuli, vulgui donar-li. Només escoltem, doncs, allò que se’ns vol fer escoltar; així, si som amatents, quan se’ns parli haurem de saber nosaltres mateixos què volem escoltar. Si tanmateix fos tan fàcil, hauríem d’arribar a dir que el teatre ens el fem nosaltres mateixos, atès que escoltarem el que creiem o vulguem escoltar. Però aquesta no és la realitat: són els actors i les seves escenografies – els que tenen la possibilitat de fer teatre o teatralitzar –  els qui ens fan sentir el que volen fins convèncer-nos de que el que diuen és la veritat real.

Els fets, però, no són nous; ja ho eren en tempos dels clàssics, que entenien el teatre com una de les millors escoles de formació ciutadana [crec que encara aquesta pot ser la creença, entre els mahometans, del sentit de les seves madrasses o escoles coràniques, on s’aprèn sentint-se actor].

Però és que a l’edat mitjana, una orientació en la lectura objectiva del saber antic – el saber d’autoritat – funcionava també més o menys així. A les qüestions quodlibetals o de discussió, hi havia un lector que llegia el text que se sotmetia a qüestió. Aquest “lector” era qui en realitat conduïa el debat i acabava fent dir al text el que l’escola on es llegia volia que el text digués. Així mateix, a les universitats alemanyes i angleses hi ha hagut els “lectors” (Kant o Hegel ho varen ser; Berkeley, anglès, també ho fou), que són els que orienten l’oient vers el sentit que ha de tenir el text llegit o comentat. A França eren els preceptors (designats pels pares o per les autoritats) els que llegien els textos als alumnes i els esclarien el que els textos deien.

Jo mateix encara recordo l’intencionat bon saber del professor Dr. Calsamiglia, quan anàvem a casa seva a fer la lectura (anys 50 del segle passat) de la Fenomenologia de l’Esperit, de Hegel. Ell llegia el text i ens l’explicava i nosaltres mostràvem que l’havíem entès correctament. Ho feia també amb algun text de Sant Agustí. Hom pot preguntar-se: i per què no ho fèiem a la Universitat?  Doncs perquè la Universitat era tan tancada que l’únic que havíem de sentir és el que deia el professor i després, a l’examen, repetir-ho. El “lectorat” proposat per Calsamiglia era una obertura excessiva.

El “lector” (es pot dir aquí també “l’actor”), doncs, ha implicat sempre aquell que esbrina i dirigeix el sentit que el text ha de tenir. El que ara vull senyalar és un altre aspecte de la captació i orientació de les realitats: aquelles que són les realitats, les objectivitats socials, aquelles amb les que topem constantment a l’intentar viure. Els comerços i les estructures polítiques i socials són els elements representants d’aquesta realitat quotidiana del viure. I aquí trobem una mena de “lectors” que hem d’entendre i captar com venedors: aquells que ens volen fer veure i sentir la realitat del que necessitem del que ens entorna. Aquests venedors de realitats necessàries o no tant ens encolomen el que ells volen que adquirim o consumim per satisfer o cobrir les nostres necessitats vitals quotidianes. Per aconseguir-ho, per només vendre el que ells volen, són d’una agressivitat total. Acaben imposant-nos la seva voluntat consumística, la que a ells els convé per la seva subsistència, pel manteniment del seu domini. Venedors comercials i polítics institucionals porten en el seu ADN l’agressivitat del venedor; entenen que la realitat de tots no és res més que el mercat de la seva subsistència i per mantenir-s’hi agredeixen fins assolir que consumim el que ells volen, necessiten vendre.

Compte!, doncs, amb actors, lectors i venedors; són aus l’ADN de les quals és dominar, dir-nos ells i fer-nos empassar la realitat que els convé que acceptem.

Vist: 65 vegades