Jo sé que només sé el que crec o vull saber (avís per a navegants)

Aquesta afirmació, que ho és per convicció, és més radical que la dels condicionants de coneixement, els ídola, que establia Francis Bacon (Londres, 1566-1621), aquest cavaller anglès que transita per la realitat del temps entre els regnats de Isabel I (la reina verge) i Jacob I (fonedís i subtil tirà dolç, si cal). De convicció, el cavaller és un dels filòsofs que seran més determinants per als temps moderns. La qualitat del seu pensament fou reconeguda ja pel gran creador de la Encyclopédie Française, el vademècum per entrar a la modernitat i prendre radical consciència de que no hi ha ciència real sense l’experimentació constant i continuada, no deixant-se mai atrapar pels “ídols” estadístics ni pels gràfics   (encara que sense menystenir-los). Pel rang de la seva família a la societat aristocràtica anglesa medieval i renaixentista, Francis Bacon va tenir l’oportunitat de viure i recórrer-la pels seus nivells mitjans; realitat social que li permeté conèixer l’autèntica dimensió estructural d’aquella estructura de domini i segmentació feudal sense cap altra base que la que es derivés d’antics eslògans que els altres – els emplaçats jeràrquicament per sota – respectaven per por de veure alterat el seu propi estatus o perquè la força impositiva de domini de l’estructura així ho mantenia.

Francis Bacon, però, era una persona molt intel·ligent i mentalment ben dotada per observar i adonar-se de les, diguem-ne, realitats establertes, que ell acabà denominant “ídols” conductors del comportament de les persones en tant que formen part d’una estructura de la que ningú els ha justificat – no raonat – el perquè és així, tret que l’explicació respongui amb el recurs de la fatalitat del destí i de la sort del fet biològic de néixer. Verificava que les responsabilitats de direcció no obeïen a cap qualitat mental o sensible especial, i que els resultats de les decisions preses es justificaven només segons el capritx del seu autor o si ningú amb poder i sort suficient d’èxit ho contradeia. Tot plegat era, doncs, una comèdia que es mantenia pel consens dels uns i dels altres en relació, sempre, de la capacitat de capgirar les realitats presents.

Bacon, basant-se sempre en el principi d’experimentació, de verificació del que s‘observava, es deia o es feia, classificà els principis que socialment dirigien realment la societat: uns ídols – icones potser diríem avui – que regulaven el que hom creia percebre. El que era bàsic no era la percepció real experimentada sinó el que l’aplicació mental i sensible automàtica i mecànica de l’ídol (de la icona o signe) deia que allò percebut era. Avui ho explicaríem dient que són els signes, els senyals, les normes i les lleis establertes les que ens diuen i ens alliçonen sobre què és i en què consisteix la realitat en la que vivim. Res de verificar res, res de contrastar res: el que es diu que és la realitat, allò és la realitat.

Aquest món tancat provocat i definit pels ídols – socials, filosòfics, mentals – des dels que es percebia i s’actuava sobre la realitat – social i natural -, Bacon el va viure – donades les prerrogatives socials des de les que podia permetre’s viure – en la seva total intensitat. Sense anar més enllà de les fonts que li permetia el seu status social personal, sabia molt bé que la dura i estricta fe religiosa que imperava a l’Anglaterra del seu temps no tenia altre fonament que la decisió, per interessos personals, del rei Enric VIII de trencar amb Roma i convertir-se ell en el cap visible de la fe a Anglaterra. La Reina Verge fou reina per ser filla, per ordre dinàstic de naixement, d’un pare poderós, si bé també d’una mare posteriorment  decapitada. L’altre rei que li tocà, Jacob I, ho fou per ésser fill de Mary Stuart i nét d’una filla del pare dinàstic Enric VII; com tot plegat anava penjat pels fils es limità a regnar – manar despòticament – a través d’afavorits que assumien les responsabilitats del comandament en les topades amb el Parlament anglès.

Aquest home, que vivia la realitat interna – confessada o no, conscient o inconscient -  de les estructures socials angleses i europees i que s’interessava i analitzava ensems les realitats físiques provocades per la natura, no va voler en les qüestions del saber científic enganyar-se a si mateix i va establir el seu empirisme per a les idees filosòfiques – nades de l’experimentació constant – que organitzen i ordenen el nostre estar al món. En tot cas i en tota ocasió – al pla mental – va sentir sempre una pregona afecció per la cultura real i social, i va posar de manifest a través dels seus estudis que el que calia era tractar la natura segons les lleis experimentals que anàvem descobrint, evitant els errors lingüístics a què ens abocaven les idees estrictament mentals, errors – ídols, icones o mots – nefastos per a les qüestions socials.

Així que sentim-nos en primer terme seguidors d’aquest empíric anglès. Siguem conscients que si no volem sortir dels estancaments en què les estructures ens tenen afermats, cal anar més enllà de només saber el que creiem o volem saber. La llibertat neix del que proporcionen no les creences o les estadístiques, sinó la realitat experimentada.

Vist: 178 vegades