Joaquim Horta i Martí de Riquer, pensar des de la circumstància

No sé si les coses s’han d’agafar a vegades des de la més rabiosa actualitat, com és ara el cas del traspàs d’aquestes dues personalitats de les lletres catalanes: el poeta Joaquim Horta, nat a Barcelona el 1930, i l’historiador, teòric i polígraf de la literatura Martí de Riquer, també nat a Barcelona el 1914. Tots dos, pel que jo sé i vaig viure de la seva vida activa, varen actuar en funció i relació de i amb la seva circumstància més estricta. Martí de Riquer era 16 anys més gran que Joaquim Horta; dada aquesta que emplaça el primer en viure plenament i en plena lluïdesa mental el compromís la guerra civil espanyola, mentre que el segon, orfe de pare des dels 3 anys d’edat, va viure la postguerra civil des de la penúria d’una família catalanista reconeguda i, en conseqüència, menystinguda, amb la responsabilitat afegida de trobar-se amb un ofici heretat, el d’impressor molt curós i avançat, compromís personal que l’obligava – ultra que per voluntat pròpia volgués ser editor d’obra catalana bandejada pel règim – a haver de pagar els deutes contrets pel pare, que havia modernitzat la mecànica de la impremta (mare imperativa i voluntariosa ajudant, tanmateix).

La vida d’en de Riquer fou, per mèrits indubtables, immediatament reconeguda acadèmicament i esdevingué, 1942, professor i, 1950, catedràtic de la Universitat de Barcelona; senyals inequívocs, per l’època, de la conducta social escaient. Es dedicà en cos i ànima a exhumar i reconstruir la literatura catalana i provençal medieval, però les seves recerques no pogueren deixar de reflectir l’ideari polític dominant del moment de “por el Imperio hacia Dios”, ideari que considerava els poetes (amb paral·lelisme als capellans: “mitad monjes…”) també com soldats, com s’especifica al pròleg amb què l’exegeta introduïa la seva versió castellana, 1941, d’Ausiàs March, on escriu: Militar i poeta como Garcilaso, Ausias March sirvió a Alfonso el Magnánimo al igual que aquél al César Carlos. Aquests mots no s’escriuen si hom no se sent o imbuït per un credo ambient – hi havia Ridruejo, Rosales, Vivanco, etc. – o bé forçat per l’imperatiu de la circumstància política. Només insisteixo en aquest sentit perquè jo mateix vaig oir de Riquer, en una conferència a l’Ateneu Barcelonès – anys 40 –, la comparació que el lexicògraf feia del sentit simbòlic i panegíric del “Quijote”, de Cervantes, amb l’èpica epopeia espanyola de la descoberta, conquesta i colonització d’Amèrica, mostra i presència real i tangible d’una empresa impossible, transcendent, teofania i única plasmació executiva d’un racial ideal voluntarista.

Era també l’època en què el professor de literatura espanyola Joaquín de Entrambasaguas parlava de Boscán (1495-1542), poeta barceloní de llengua castellana, que també serví les armes expansives de l’Emperador, on es relacionà també amb Garcilaso de la Vega.

Cal reconèixer que tot plegat s’orienta vers una unilateralitat de les possibilitats d’un coneixement del que pugui ser l’entesa de les realitats objectives d’aquella circumstància. Es practicava a més de la coerció real política un encotillament del caire de la realitat passada i futura.

És simptomàtic que un altre català investigador que pot publicar aleshores és Josep Maria Millàs Vallicrosa (1897-1970): es dedica des dels anys 20 – si bé va ser represaliat durant la dictadura de Primo de Rivera – a esbrinar les fonts àrabs i/o hebrees de la ciència catalana i espanyola, quelcom que interessava els imperialistes militars i intel·lectuals del moment.

El 1960, Josep Mª Castellet publica Veinte años de poesia española. Antología 1939-1959; l’acotament temporal del text és simptomàtic, però encara ho és més el comentari que, a la presentació, fa d’unes paraules d’Antonio Machado en les que aquest critica la poètica simbolista (que, s’entén, arribarà fins el surrealisme); les paraules diuen: me siento (…) algo en desacuerdo con los poetas del día. Ellos propenden a una destemporalización de la lírica… mientras que él [Machado]… preconizaba una lírica otra vez inmergida en las ‘mismas aguas vivas de la vida’, … frase de Teresa de Jesús… [en aquell temps entesa com una “monja-soldado”]. Obvi, Castellet antologitza els poetes compromesos en esperit amb la circumstància en la que viuen (i amb els uns encobreix el altres).

Crec que és interessant presentar tot aquest capmàs social uniforme i sovint uniformat al costat de la poètica de Joaquim Horta, aquell poeta de la insignificança de tot, que poetitza des del mínim de l’existència i que creu que un dia hi haurà la possibilitat d’un paradís, potser demà,… que ensenyarem als fills, parits sense dolor [oh, il·lús, davant de la realitat no bíblica sinó clínica], / el com i el per què de cada cosa, / i els baixarem al carrer sense temor / i jugaran a construir pobles / i tocaran la terra, / i la faran seva i de tots, / i escriuran amb nous mots…

Joaquim Horta vivia coetàniament amb alguns dels poetes o professors esmentats; obvi que la seva circumstància no era la mateixa. Aleshores diguem-ho clar: cadascú n’és fill de la seva, de circumstància: la personal, la ideològica i la de l’entorn material i civil. També reconeguem que tot plegat és al marge dels dots naturals sensibles i intel·lectuals de interfecte. Però el que no hem de fer és confondre i fer creure que el pensament és el mateix per tots; cadascú és responsable de la seva opció. A la vida mesellatge i opcions són i actuen individualitzades, companys! I que cadascú carregui amb el seu paquet social i ideològic.

Nota: Durant els anys estrictes de la guerra civil al bàndol republicà també es produí aquest trabucament de valors entre certs intel·lectuals, nacionals o estrangers, que se sentiren o foren considerats combatents o brigadistes.També es produí aquesta situació entre els grups resistents contra els nazis. La rígida disciplina de partit a l’URSS i al nazisme acabà aquests trabucaments.

Vist: 211 vegades