Joia de la vida i gruix de la llum (Mas i Fontdevila i els sitgetans), les deus de Picasso a Catalunya

Anar pel món és un pensar i actuar constant. Les coses les veiem mil vegades i si som sincers i inquiets sempre se’ns mostren diferents perquè cada nova percepció se’ns presenta com inèdita, des d’aquella circumstància, punt de vista o perspectiva que ofereix la situació particular que és cada moment de visió.

L’ull (però també la oïda) construeix el que indica el concepte – pre-judici aportat per la cultura – a què ha donat lloc, o generat, la percepció. D’aquesta manera es conjuga un naturalisme descriptiu en tant que imatge material, amb el que se sap – o es creu – que són les coses que interessen, afegint-hi, per a la representació, la sensació de l’atmosfera manifestada a través de la llum i ombres ambient, o preteses com a tals, per construir la imatge plàstica.

A l’abstracció real representativa dels grecs, Roma hi afegí la realitat de la circumstància, l’atmosfera i els seus viaranys psicològics. Després vindria el tèrbol món del renaixement, entès com una realitat que emana d’un no-res que seria la tenebra o l’amorfositat del mar. De tot plegat enteníem que el món era el que ens deien que era: quelcom ja fet però que anàvem descobrint amb els nostres enginys representatius i reflexius; en el camí ens havíem oblidat de la flexió que a tot aporten les passions o simplement el pas de les hores del temps. De tot plegat se n’adonà l’impressionisme, que verificava que el color no residia en els objectes ni les realitats materials sinó que era una aportació constantment afegida a cada objecte, com les passions mateixes. Posteriorment el fauvisme i l’informalisme justificarien que cadascú es quedés amb els que plaïen o acceptaven els sentits.

Als nostres ambients plàstics creadors, els olotins suprimeixen les tenebres constructives de l’anècdota del quadre; dels dos tipus d’ombra, aquella que s’utilitza per construir les cosses (tenebrisme) i oferir-nos, ensems, la dimensió psicològica (caravaggisme), es queden amb la que creuen percebre en tal com es mostra la natura per l’atmosfera (l’aquositat dels tons de cada cosa a cada moment). Sorgiran també els luministes (reconeguts com els de Sitges), que construeixen l’obra plàstica des de la presència que la llum efectiva atorga al que visualment ens entorna; la realitat és un pur i estricte joc visual de lluminositat.

Arcadi Mas i Fontdevila pinta des del 1892 (La verema) unes obres directes, naturals, impressionistes; no a la manera d’interior d’església o burgesos, en què la realitat de les coses sorgeix de la foscor bituminosa, potser amb la intenció de posar de manifest que el món és creació des d’un no-res incognoscible i misteriós. Mas ha sentit parlar d’uns pintors, impressionistes, que no qüestionen d’on puguin venir les realitats sinó que, tal com es presenten als sentits, les absorbeixen i les plasmen tot seguit, directament. Rusiñol, pel mateix temps també (El Pati blau), recollirà (imatge i color) els punts, moments i circumstàncies més insignificants però creadors d’una sensibilitat immediata, la que ens conforma.

El jove Picasso, arribat a Barcelona el 1895, veurà tot això i s’adonarà que a Barcelona hi ha artistes de tot tipus, des dels de la més pregona acadèmia, pintors des d’una filosofia creacionista ex-nihilo, radical i absoluta, fins aquells que, com dirà, perifrasant-lo, el 1909, el poeta Joan Maragall: “si aquest món – que tinc al davant – és ja tan bell i meravellós, perquè me’n voleu donar un altre? Permeteu-me que en gaudeixi, per bé i per mal, amb els meus sentits”. Aquesta sensibilitat és la que troba el jove Picasso; la viurà i veurà directament en l’obra de Mas, Roig i Soler, Rusiñol i d’altres. Des d’ara al jove artista tot li és permès: la joiosa imatge de les vinyes i la pau i tristor resignada però calmosa del pati blau; tot obtingut des de la llum, no des d’una filosofia de les tenebres espirituals oferta per les acadèmies. De moment el món és per ésser captat tal com el rebem amb els nostres sentits, el goig cromàtic dels dies, les hores i les inquietuds del moment. Picasso no serà impressionista, però sí que absorbirà aquella intensitat de la mirada golosa que li facilita Mas, la que construeix la llum esdevinguda pintura de Roig i Soler, o la que atrau al subtil Rusiñol. És el mateix Picasso qui, anys més tard, dirà que entre els seus mestres hi va haver Mas i Fontdevila, que a l’arribar a Barcelona li va mostrar que el color era la joia bàsica de cada instant.

No s’havien de pintar gloriosos camps de batalla sinó la feixuga i joiosa vida quotidiana (Àngel Guimerà ho expressà al teatre a La festa del blat, on s’hi exalta la vida, la feina i l’amor); no s’havien de representar els daurats salons de les aristocràcies de sang o burgeses sinó els insignificants “pati blau” on transcorre la vida que viu i produeix de pescadors, pagesos i, posteriorment, de treballadors fabrils. Més al nord això també succeïa: Van Gogh ens oferia les dones collint patates, o unes sabates velles. No és que es vulgui rebaixar el prestigi de l’art sinó que es vol servir-se de l’art per mostrar-nos que la noblesa i la bellesa dels sentiments són, sense cap vanaglòria, en les coses de la gent del treball, que és la gran exaltació que s’ha produït al segle XIX en adonar-se que si hi ha algú que genera riquesa són els que treballen “a casa i al camps”, enfondeixen la mar, s’afeixuguen a la fàbrica. El món és bell, és una pura obra d’art perquè ho és per ell mateix i també perquè hi ha qui el treballa.

Amb l’alliberament dels humans per les noves tecnologies, les funcions de tot plegat seran unes altres, però calia posar que manifest i recordar que la qualitat no va per sectors humans sinó que rau en la percepció i representació que de la natura sapiguem fer-ne.

Vist: 212 vegades