Juan Goytisolo, cervantisme, i “El Jarama” de Ferlosio

Diguin i pensin el que vulguin els que això arribin a llegir, però si intervinc en la circumstància de l’atorgament oficial del Premi Cervantes a Juan Goytisolo és perquè jo, entre els anys 1954 i 1959, a Barcelona i a París vaig estar en estret contacte amb el jove i inquiet escriptor; cinc anys més jove i tots dos, amb escreix o dèficit, apropant-nos als trenta de vida personal. Tanmateix la intenció d’aquesta intervenció no és per reclamar ni atorgar res sinó per constatar quelcom que, ara, a Alcalà de Henares, Goytisolo ha fet saltar en exclusiva: la qüestió de la llengua, de l’idioma en el que i a través del qual els humans ens expressem.

Goytisolo ha dit expressament que su patria era la cervantina y su filosofia la cervantesca i en cap moment durant el seu discurs d’acceptació de l’honor cervantí ha fet menció per res de la lengua ni de la patria española. Justament és aquí on trobo el fermento contestatario (propi i implícit en tota expressió que mereixi aquesta condició)del que s’ha de servir l’escriptor que en realitat estimi la llengua en la que escriu, o aquella que adopta (si les circumstàncies li ho han obligat), per expressar-se, per justificar el fet d’utilitzar el vehicle verbal per fer saber què sent i què en pensa de tot el que el rodeja.

Durant aquells anys de les postguerres civils espanyola i mundial i de la guerra freda entre els blocs que enteníem com els poderosos del moment, calia trobar-se d’un cantó o de l’altre per tenir consciència de que se subsistia (en varem dir existencialisme). Altrament, es tractava d’un anar tirant (passar el temps o ahí me las den todas), que si no molestava als que manaven o tenien la paella pel mànec, t’ho deixaven fer tot. Però, com intentem constatar, escriure o és un compromís o no és res. Hi havia tanmateix alguns tocats (lletraferits, es precisava) que entenien l’escriure (i calia permetre’ls-ho) com un exercici espiritual, una necessitat de netejar-se l’ànima, l’esperit o els instints (com succeeix amb els que anomenem artistes plàstics i, també, poetes). Eren – és una precisió imprecisa – gongorins, joglars del llenguatge (alguns d’ells eren surrealistes d’inspiració i de projecció): tenien els mots, els que circulaven en dicció directa entre la gent més arrelada als seus terrers, però també entre els més erudits dels valors profunds o arcans del llenguatge. En aquest voler utilitzar el llenguatge directe, immediat, entès com definidor de l’estricta veracitat sentida, coincidien aquets malalts de l’escriptura amb els que sentien que el llenguatge és també un instrument de lluita per maldar per la dignitat humana, el realisme que mostra i demostra, fa paleses les injustícies de què són objecte socialment la majoria dels humans (el cèlebre naturalisme o realisme socialista: de Zola a Ibsen i Gorky) sense, tanmateix, menystenir els psicologismes més wildeans o mannians.

D’aquest món de denúncia social i de comprensió de la dignitat i misèria humana en vàrem dir neorealisme, que res tenia a veure amb el realisme socialista propugnat pels soviètics ni amb el brutalisme realista dels europeus i nord- americans del cantó d’ençà. Goytisolo n’ha dit, ara, expressar-se a la llana y sin rodeos. I aquesta volia ser la seva literatura, que era ensems un conreu pregon de la llengua en la que escrivia i que l’extasiava i, a més, que digués el que volia i havia de dir, com ho feia la gent que se servia del llenguatge per expressar el seu sentir i pensar directe i natural i no el de la subsistència social, expressió que cerca sempre els vasos comunicants per trobar-se on cal. A la llana les realitats són les que són i prou; però si en la captació i descripció d’aquestes realitats a més hi trobes els plaers de servir-te dels instruments que ho fan factible – com succeeix en qualsevol ofici -, el llenguatge ancestral, el de sempre, aleshores et sents viure en i des de la teva pròpia sensibilitat, que és el que cercava Juan Goytisolo: viure amb els mots i des dels mots, sense trair-los i permetent que diguin el que qui els diu vol que diguin respecte d’allò que els mots, per essència, diuen.

Per aquells mateixos anys – l’aportació és perquè fou sentida i comentada – un altre jove escriptor, Sánchez Ferlosio, va publicar El Jarama, que es va proposar com exemple de llenguatge precís, exacte, descriptiu i en què els mots diuen el que és gairebé impossible dir; com aquella precisió de Leonardo de Vinci – citat a l’esmentat relat-novel·la – quan ha de definir el present temporal: “l’aigua que ara toquem és la darrera que ha vingut i la primera que ha de venir”.

Viure, conèixer i gaudir és la trilogia que mai hauríem de menystenir.   

Vist: 216 vegades