La dictadura, la por i l’art nou. O afrontar les qüestions

Molts problemes inicien la solució just en el moment en el que hom s’atreveix a expressar-los, a formular-los. El que succeeix és que els problemes generalment es presenten com unes nuvolades paoroses, impossibles de fer-hi front, inabastables. És plantejant problemes -que fins i tot poden ser reals – però sense oferir-ne la solució com els dominadors tenen atrapada la gent.

Una solució tanmateix ofereixen aquests dominadors: crear, formular nombroses lleis, sobretot de mínims, com més minucioses, específiques i detallades siguin les normatives més eficaces entenen que són i, òbviament, gairebé impossibles d’abastar en tots els seus detalls, de fer-les efectives perquè cap situació compleix el que exigeix i imposa la normativa que hauria d’iniciar el descabdellament de la por amenaçadora. Tots els autors clàssics n’estan ben convençuts d’aquest instrument de domini: la por es manté si les possibilitats d’esvair-la són tant o més grans que les del seus manteniment. Força lleis, nombroses normes, vinguin prerrogatives convencionals per enfilar qualsevol iniciativa resolutiva. Ens ho coneixem ben bé.

Tot els que segueixen aquest camí de domini són els fills putatius, i d’altra mena, d’aquell enorme – valgui’m déu pel que dic, i que em perdoni el, a continuació al·ludit, filòsof – personatge pensador anomenat Hegel, que volia endreçar el món i emplaçar-lo en una via de placidesa atès que, si bé tot hi era possible, tanmateix tot hi era o hi seria controlat amb les solucions degudes i adients al compliment dels temps. Una mena de religió més que de creences de pensades racionals, comprensives, assimilables pel que és al nostre abast, la raó, el raonament, petit o gran, cadascú el seu [que Hegel també ho admet i fins i tot en canta les excel·lències respecte aquells que amb menys llums i il·lustració que els altres es limiten a viure a les seves pròpies i humils llars, amb les famílies que la complexitat total els ha atorgat].

Doncs bé, aquests fills putatius de Hegel entenien que les lleis eren l’emanació transcendent de l’esperit que genera i condiciona el món, aquella pensada anterior a tot i que tot ho regula perquè altrament res s’aguantaria ni tindria raó de ser i, molt menys, de res respectat pels que no han participat a la taula generadora del tot plegat de les normes que volen regentar les vides i les accions dels humans, que aquells no entenen com lliures sinó com subjectes controlats constantment per aquella raó inicial que es mostra constantment com la sense raó exemplar, la por.

Dit tot això, ara vull desenvolupar – el nucli de la qüestió ja està escrit en un altre indret – un topada inicial, de l’any 1953, al Palau de la Magdalena de Santander, amb un tal Fraga Iribarne. S’hi pretenia parlar de la, aleshores, incipient plàstica de l’abstracció informal matèrica (acabada de designar, per Michel Tapié, art autre, pel nostre Sebastià Gasch, elogi de la deformació, tot plegat, però, reflex de la tesi de Worringer, d’inicis del segle XX, sobre la progressiva desaparició a l’art dels nous temps de les formes socialment significatives). L’esmentat personatge, el director i responsable de tot el que es digués en aquell antre oficial [recordem que Franciscà Franco, el caudillo, havia precisat amb molt d’encert que no es podia permetre cap fissura enlloc, atès que “toda grieta es principio y cabeza de derrumbamiento”], es va responsabilitzar d’exposar l’inici d’aquelles idees i del sentit de la nova obertura de l’esperit creador a la plàstica contemporània. Fraga ho entenia com una normativa fèrria provinent de les fonts hegelianes de la Sittlichkeit, d’un teòric dret objectiu emanat de l’Estat organitzador de la societat, legalitat emanació de la transcendència d’un nou ordre al món que penetrava la societat entera perquè hi comencessin a manifestar-se les essències d’una totalitat radical d’una ordenació legal mundial dels humans que l’habiten. Tot plegat feia tuf de desviades idees heideggerianes del trobar-se aquí. Res a veure amb la llibertat expressiva i representativa total de la nova plàstica contemporània

Jo el vaig interrompre i li vaig observar que el que ell deia res tenia a veure amb les tesis de creativitat de màxima expressió de la llibertat subjectiva i més íntima d’un art que es proposava posar de manifest a aquest món l’expressió plàstica per mitjà de noves formes, nou procediment que tot seguit esdevindria l’informalisme, també començat a conèixer-se com “expressionisme matèric”.

En oir-me, en Fraga em va fer callar i retirar la paraula immediatament i, quinze minuts després, vaig ser expulsat del Congrés i del Palau.

Aquell dirigent dictatorial no s’havia plantejat socialment cap altra solució que no passés pel control ni per la por per resoldre els problemes de la modernitat.

Vist: 208 vegades