La farsa del que en diem política. De Pericles a Obama

Els seguidors d’Aristòtil van reunir sota el títol de “Política” les diferents maneres en què cada estructura social contemporània o anterior havia hagut d’ordenar la convivència entre els que vivien agrupats en comunitats ciutadanes, una manera especial de concretar la convivència entre els humans. El conjunt de les dites constitucions és un desori perquè són normes que valen o poden valer en comunitats concretes, i en unes el que s’hi diu pot ser perfectament injust a les altres. Pensem que s’hi reconeix la inferioritat social de la dona i se la compara amb els esclaus: els posseïts en lloc de ser posseïdors. Suposo que invertir el joc donaria resultats similars. Tot plegat no és qüestió de drets sinó de conviccions.

Però allà on volem anar és un altre indret, ja que des del segle -V fins ara estem en perfecta davallada sobre l’autodeterminació que hauria de ser cada persona, i tots els estudis o bé són generalitats utòpiques de relacions humanes – basades en la bona fe dels que les han de constituir – o bé són el reconeixement del poder egoista dels diferents humans, els uns respecte dels altres, com el cèlebre tractat de Machiavelo que sanciona les males arts en l’establiment de la convivència entre humans. Tanmateix qualsevol tractat sobre relacions socials humanes és un concert de gaites dissonants.

La realitat de les relacions polítiques és que hi ha un o uns que manen i uns altres que es veuen obligats a obeir. El primer aconsegueix manar perquè procura ser el capdavanter d’un grup d’esbirros armats (guàrdia pretoriana, se’n diu) que obeeixen mentre assagen de desfer-se del jou per passar a ser cadascun d’ells el que imposi els seus sentiments, egoismes i sensacions, i procurar que els mots només tinguin el sentit que la força coercitiva els concedeix. Les normes polítiques es constitueixen i s’estructuren sobre i en aquest capmàs. No hi ha altra veritat, de la que ens advertiren tanmateix els clàssics i que Adam Smith ens ho va advertir a la modernitat: els humans es mouen només en relació als seus sentiments i egoismes (personals i, si s’escau, de grup), cercant en possessió exclusiva el benefici de tot plegat. Efectivament, després d’Adam Smith hi va haver alguns il·lusos, com Karl Marx, que van estudiar les operativitats de les realitats transaccionals – és evident; si hi ha quelcom que circula o ho fa en una o altra direcció i en relació a la cosa mateixa o obeint l’impuls que se li dóna (d’això se’n diuen les lleis econòmiques) – i va creure que era possible aplicar-hi el que se’n diu justícia, la ponderació de les parts de tota relació.

El pas endavant que s’havia fet fou la Declaració Universal del Drets dels Humans, de la Revolució Francesa, 1789, que establien la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. Uns anys abans, tanmateix s’havia produït a Amèrica del Nord, 1776, la Declaració de la Independència i dels drets inalienables de la persona, resumits, – en aquell contesa d’alliberament del jou de l’absurda monarquia anglosaxona – en les nocions de Llibertat i Fraternitat (d’Igualtat no s’hi parla perquè s’entén que cadascú és el resultat del seu propi esforç i imatge del que pot arribar a assolir).

Mentre a Europa s’ha tendit al reconeixement de la igualtat dels humans davant de les oportunitats d’excel·lir, al concepte nord-americà les oportunitats cadascú se les crea segons els seu propi esforç, circumstància i atzar, i no hi ha cap “caixa” o reserva de compensacions: viure és lluitar per situar-se. A Europa s’havia pensat que potser era més ètic igualar el punt de partida, encara que després la realitat de les estructures parentals i polítiques implantés les situacions de realitat de poder inicial. Els anglosaxons, molt pragmàtics, han substituït tota la xerrameca dels mots clàssics per uns simples i senzills: input i output, el que s’hi fa entrar i el que se’n fa sortir (fixem-nos que hi ha un factor voluntarista en l’expressió).

Tanmateix un incís sobre les bases polítiques socials, que als temps antics ja eren presents: els escribes. Aquests personatges han acabat creant un tercer grup entre dominants i dominats: els reguladors de les dinàmiques socials. En conseqüència ells mateixos han esdevingut imprescindibles i s’han constituït en grup de domini absolutament imprescindible per regular les realitats. Aleshores aquest nou grup domina per dalt i per baix; i al bell mig hi ha els que aporten a la societat, els creadors, i els que només en treuen, el consumidors.

Així que deixem-nos de punyetes sobre dretes i esquerres, entre capitalistes i socialistes; només hi ha els xucladors i usurpadors i els que aporten sempre quelcom. I entre aquests límits s’hi han estrellat, fins ara, des de Pericles fins Obama (considerant que en les seves declaracions, accions i actituds fossin sincers).

Les polítiques i les constitucions són la manera de trobar la mentida de la paraula al servei de la manca d’equitat.

Vist: 157 vegades