La garrofa de Joan Miró i altres pretesos aforismes

Anem desgranant les coses que componen les realitats: és condicionant el més ínfim detall dins d’una constel·lació de fets. Fem referència tanmateix a condicionants de quelcom; no diem els determinants, aquests comencen a ser presents des de que s’estableixen o construeixen formes constants. Els fets reals prenen cos quan s’estructuren. Una observació: no és el mateix determinisme que determinant. [No hi ha enemic petit, reconeixen els militars més conspicus, experts i experimentats; recordem que hi ha unes alteracions climàtiques irregulars al mars del Pacífic – conegudes com “el niño” - que fan que el que succeeix a un indret afecti profundament amb fets insòlits de vegetació i vida a altres indrets ben allunyats dels de gestació del fenomen]

Les realitats a l’assolir determinats nivells rebenten. És l’aplicació implacable del segon principi de la termodinàmica, l’entropia. Quan es tendeix a una uniformitat – a l’àmbit que sigui, natural o social – les realitats esclaten. Els habitants de l’Illa de Pasqua, al Pacífic sud, acabaren auto aniquilats – en una mena d’antropofàgia mediambiental i social -. El compliment estricte de les normes aparentment salutíferes eren aquelles mateixes que avançaven implacables vers la desaparició d’aquella cultura i d’aquella gent.

Sabem – la història ens ho conta – que molts Imperis poderosos no han necessitat cap enemic exterior per enrunar-se, simplement s’han descompost: avís per a polítics i poderosos en general. Tanmateix sembla que a l’actualitat respecte dels poderosos econòmics això costa més de verificar [en part degut a la seva nova estructura de regulacions internes de circulació i jerarquia amb propostes de recomposició dels seus poders estructurants - actualment es parla d’enginyeries de finances i/o d’estructures de domini].

Molt sovint em pregunto d’on venen els meus pensaments; venen de pensar el que jo sé que altres han pensat abans de mi. La meva idea o composició del món i de la seva realitat es desprèn del que sé i del que m’han dit que és el món; jo tot seguit – o potser abans – hi afegeixo quelcom de la meva pròpia collita segons em posen de manifest les meves accions vitals espontànies i ineludibles. Però és que no puc pas pensar al marge del pensat: el que veig ho sé perquè m’han dit què és el que veig, però jo afegeixo tot seguit al saber la meva relació pròpia i íntima al que ara sé.

Tota forma és una constant formal, una repetició. Però sobtadament poden aparèixer elements aliens que rompen aquelles constants; i s’ha acabat aquell món de constants.

La respiració és una conjunció ben tramada de sístole (contracció) i de diàstole (dilatació); tota sístole ve conjugada, contraposada a una diàstole. Si no s’inhala no hi ha respiració, que és la que recull tot el que en aquells instants s’ha viscut. Amb inhalar (presa d’impuls) no n’hi ha prou; s’ha d’exhalar també, i el conjunt de tot plegat és el respirar. El primer tram, la inhalació, condueix a un buit on no hi ha res; només és a l’exhalar – aquell bot impulsor -, la respiració acomplerta, que apareixen les realitats [aquest paràgraf no és gens científic però és ben humà i real].

Picasso quan va a París el 1900 ja sap que la pintura, abans que qualsevol altra cosa, és disposar color en un pla; li ho han mostrat i ensenyat Rusiñol i Casas. Tot el demés són afegits, intencions, proeses, projectes.

Conta i recorda Joan Miró que sempre portava una garrofa a la butxaca dels pantalons. Quan se sentia desolat, abandonat, incomprès, inútil, inhàbil, sense impuls, amb les mans premia amb força aquella garrofa dels garrofers de Montroig i sentia que s’assossegava, que retrobava energies. Aquella garrofa li comunica l’impuls per persistir a la tasca; era el seu enfondir, com els vegetals, els peus a la terra per absorbir nova energia, nova empenta. La garrofa era energia i seguretat. Tot hi és a aquella forma informement allargassada, de textura irregular i grumollosa: era la vida, la vitalitat i l’energia creativa.

Però Joan Miró féu un pas més enllà i arribà a la conclusió que el que és més important a tota obra no és el que representa sinó el que provoca.

Hem arribat a destinació.

Vist: 238 vegades